LO VELL I LO NOU

Des del seu mateix títol, La Cronología del Agua ens exposa a una paradoxa. Perquè l’aigua és fluïdesa i canvi, però mai fixació. I la cronologia és ordre, segmentació i linealitat temporal.
Pensada per crear un discurs estilístic al voltant d’un trauma constitutiu, l’òpera prima de Kristen Stewart, que adapta la novel·la The Chronology of Water: A Memoir de Lidia Yuknavitch, practica des del primer moment l’absoluta fidelitat a la praxis que imposa el seu títol. S’intenta esquivar els impulsos vectorials, lineals, la seva tendència a la fi que tota història té. Així és com cada escena anticipa la següent o recorda una anterior, inserint en ella un pla de la següent seqüència. O un de l’anterior. En alguns moments, la pel·lícula no és més que això: un viatge atemporal i líquid, en un espai indeterminat. Un viatge cap al final de la història però cap a enlloc més.

Com quan tirem una pedra a l’aigua, està claríssim on és el nucli de la pel·lícula: en l’atrocitat d’un pare que va abusar sexualment de les seves filles. Mai s’oculta aquesta informació abjecta, la sabem des del primer moment. Com quan es tira una pedra a l’aigua, naveguem sobre les ones que aquest impacte crea, sense poder-lo oblidar, de manera circular. Replicant una vegada i una altra aquell primer motor que ha donat lloc a una primera ona, que s’anirà eixamplant a la vegada que difonent. Com un record. Un d’important.

Desconec els estilemes de la novel·la original de Yuknavitch i, per tant, no sé si Stewart es limita a transportar-los al cinematògraf. Sense que això tingui realment cap importància, més enllà de si ha acabat essent una adaptació fidel o no, tots els esforços estilístics de Kristen Stewart estan enfocats perquè la pel·lícula, narrativament, sigui aigua. En el sentit més literal de la paraula. Es vol desprendre’s del lineal, hi ha un muntatge extremadament intuïtiu, com quan hi ha plans que apareixen en escenes que no pertoquen, avançant-se o recordant el que ja hem vist. Però també és ben cert que no sempre aconsegueix el seu propòsit. Perquè la història ha d’avançar, perquè l’onada constitutiva del trauma s’ha d’anar difuminant, no es pot escapar d’una certa cronologia. I està bé que així sigui: encara que el temps com a flux líquid sigui molt estimulant, la ferida ha de deixar de fer tant de mal tota l’estona.

I encara que hi hagi moments de La Cronología del Agua que recorden positivament el cinema experimental –sobretot hi ha una escena que alegrement ens transporta al cinema més líquid de la Barbara Hammer–, sempre s’acaba tornant a una certa narrativa tangible, coneguda. Mai es pot escapar del tot. I això ens endinsa en un ric debat: què passa quan un cinema narratiu balla amb formes experimentals? Hem de ser conscients de la impossibilitat (i la innecessarietat) que un cinema avantguardista s’institucionalitzi. I quan una pel·lícula de cert pressupost s’apropa, encara que sigui de manera curiosa, a aquestes formes, quina ha de ser la reacció?