LO VELL I LO NOU

“Nothing ever happens”. El primer pensament que em ve al cap després de tres hores i mitja de  projecció en IMAX 3D. Un meme de 4chan com a reacció intrusiva a la nova pel·lícula de James Cameron. I  és que realment mai passa res. Avatar: Fire and Ash tornarà a ser un èxit en taquilla, es tornarà a parlar del  futur de la imatge digital, la lògica del videojoc, les pel·lícules esdeveniment com a resposta a una lenta,  agònica i ajornada mort del cinema en sales. Però no passarà res. No hi haurà conseqüències palpables. La  hiperfixació de James Cameron per la saturació digital en el seu cinema continuarà causant rebuig en una  bona part de l’audiència i la crítica. Els grans estudis repetiran les mateixes fórmules basades en un  tractament buit i profundament nostàlgic de la imatge. El 3D seguirà sent un format anecdòtic i les sales de  cinema es mantindran obertes. I és justament això, aquesta absència total de conseqüències, d’impacte real  en el llenguatge fílmic i la indústria, el que fa d’Avatar un fenomen fascinant.  

La primera entrega d’Avatar s’estrenava el desembre de 2009, tot just tancant el primer any de  mandat de Barack Obama com a president dels Estats Units. Un primer mandat caracteritzat per un  optimisme que calava a tot occident. La possibilitat d’un retorn racional a les relacions internacionals. La  curta vida del Tecnooptimisme. A la vegada James Cameron signava amb Avatar la seva crítica definitiva a  l’imperialisme nord-americà tot oferint una alternativa. Obrint la porta a la resistència, a la possibilitat de fer  front a la maquinària imperialista des d’una posició ideològica que rescatava els elements més ingenus  del moviment new age. Setze anys després s’estrena la tercera entrega d’Avatar i els Estats Units  semblen més decidits que mai a culminar un retorn als horrors derivats de la seva “guerra contra el terror”  d’inicis dels 2000. Participació activa en genocidis, voluntat de restaurar la Doctrina Monroe amb fins  comercials, retroalimentació i alineació d’objectius entre sector privat i exèrcit. Avatar: Fire and Ash brinda  als seus personatges la possibilitat de redempció, d’aturar definitivament un cicle de violència en constant  repetició. Però la realitat és que continua sent la mateixa pel·lícula que vam veure al 2009 i al 2022. Perquè  la realitat és la mateixa. Perquè no hi ha causalitat.  

Més enllà d’aquest possible anàlisi teòric existeix un motiu material que explica les similituds entre  les entregues de la saga. Sobretot entre la segona i la tercera. I sorpresa: es tracta d’un motiu essencialment  econòmic. Les dues pel·lícules es van rodar a la vegada, oferint la possibilitat de reaprofitar recursos durant  la seva producció. Això justifica la repetició d’alguns espais i elements purament visuals. El problema, però,  allò que fa del visionat d’Avatar: Fire and Ash una experiència insatisfactòria (i molt estranya), és fins a quin  punt l’escriptura dels dos llargmetratges és la mateixa. No hi ha cap mena d’intenció d’explorar noves  històries, tot i haver creat un món i una mitologia amb un potencial expansiu extraordinari.  

I és aquí on dubto, on no trobo una explicació que acabi de justificar aquesta inacció a l’hora de  generar noves històries. Per una banda, resulta massa temptador fer una lectura d’Avatar com a representació  maximalista de l’etern retorn (una representació caríssima i discutiblement innecessària). Personatges que  ressusciten, reiniciant el cicle d’un conflicte inacabable. Morts, naixements, foc, cendres. Motius totèmics,  majúsculs. I, d’altra banda, està James Cameron i la sospita de que tot és molt més simple. La realitat de que  al director canadenc simplement li agrada el que li agrada. La certesa de que seguirà fent la mateixa pel·lícula perquè li agrada el mar, els aliens, els exoesquelets i els submarins. I personalment, escullo creure  en aquesta segona explicació.  

Si he pogut gaudir d’Avatar: Fire and Ash tot i les seves limitacions i no oferir absolutament res nou,  és per la innocència que destil·la cada minut del seu metratge. I tornaré a Pandora si James Cameron així ho  decideix. Perquè només ell pot filmar pel·lícules com Avatar, completament fora de la lògica dels  “blockbusters moderns”. Pel·lícules que no necessiten justificar la seva existència amb humor autoconscient  ni validar la seva importància oferint una lectura inquisitiva de l’actualitat. Avatar sempre serà un fenomen  aïllat, encallat en un cercle viciós, motivat per les obsessions de James Cameron i una realitat en perpètua  repetició. Una realitat sense conseqüències, on no tenen cabuda causa i efecte. On mai passa res.