LO VELL I LO NOU

Tres petits relats de poc més de mitja hora cada un són més que suficient per a que el director nord-americà Jim Jarmusch faci tot un retrat generacional de les relacions familiars –o el que queda d’elles. En el primer d’aquests relats, titulat Father, Adam Driver li diu a la seva germana Mayim Bialik que pots triar els teus amics i amants, però mai la teva família. Com que sembla que li digui referint-se a ella també, encara que clarament el comentari està orientat al pare, afegeix “però no ho dic per tu, clar”. Hi ha una certa arbitrarietat en aquesta decisió, desprovista de qualsevol mena de justificació. I és així com Jarmusch fila aquest tríptic on els vincles familiars s’articulen com un tràmit funcional per a afrontar la vida, però no necessàriament afectiu.

Father i Mother són dos migmetratges gairebé completament emmirallats: en el primer no hi ha figura materna i en el segon hi falta la paterna. Els germans de la primera es cauen molt millor que els de la segona, però les tensions entre els personatges, sobretot creada a través de silencis, és molt similar. Generalment, els personatges es coneixen molt poc entre ells, i no saben res de les vides dels altres. Les seves relacions existeixen en les fotografies que decoren la casa, que semblen provenir d’un temps tant, tant llunyà… Però enlloc més.

Tota l’estona hi ha una estranyesa, que remarca la sensació de tràmit. Jarmusch mai ens permet veure als tres personatges en escena a la vegada, i si ho fa, un pot donar l’esquena a la càmera. Una vegada més, arbitràriament, els mou, a ells i a la càmera, per l’escenari de manera que tots acaben relacionant-se d’un en un en el mateix pla, però sempre separats del seu contraplà. 

Contrastant aquesta estranyesa, misteriosament en les tres historietes es repeteix un moment en què algun dels personatges reacciona a joves en patinets, a càmera lenta. Difícilment continents d’algun significat concret, aquests moments, extremadament fluids i plaents, s’oposen a la rígida i incòmoda atmosfera que, sobretot, els primers dos episodis del film contenen.

El tercer episodi, Brother Sister, ens mostra dos germans que recentment han perdut als seus pares en un accident d’avioneta. La desaparició dels membres fundadors de la família nuclear tradicional, obre tot un camp de possibilitats. Les tres famílies que se’ns mostren tenen les seves singularitats específiques, però és en aquesta darrera part on per primera vegada veiem sinceres mostres d’estima. Els germans visiten la casa dels seus difunts pares, ja buida de tota possibilitat de records. Un paneig de 360 graus emfatitza aquesta buidor, fins que el germà treu unes fotografies dels difunts de la motxilla, i uns documents sobre ells, i carnets d’identitat. I s’adonen que mai han conegut realment als seus pares, ni ja mai ho podran fer. Però tampoc podran els fills de les primeres històries, amb pare o mare present. Perquè totes aquestes relacions familiars estan condemnades des de la seva concepció, condemnades a repetir una vegada i una altra els mateixos errors, les mateixes faltes de comunicació, els mateixos silencis i exactament la mateixa incomoditat. Fins quan?

Els objectes semblen ser els únics que recorden, els personatges surten de la pel·lícula tan desconeguts com han entrat. Això sí, en l’estima amb què es miren els personatges de Brother Sister; en els afectes que ambdós mostren per l’altre, i també en la fluïdesa amb la qual volen pels aires en slow motion els patinadors, apareix, com a mínim, un posicionament diferenciat respecte del ritme de la primera part de la pel·lícula i la seva estranya i arbitrària estabilitat. Potser Jarmusch apunta, precisament, a aquesta fluïdesa i afecció, com l’última oportunitat d’aquesta institució fracassada que és la família.