LO VELL I LO NOU

Ens trobem l’any 1978, la Transició espanyola obre un nou món pels habitants que només han conegut la dictadura. Davant aquesta llibertat a contratemps, a Navarra una classe treballadora es proposa no només trencar amb l’estructura política que va existir, sino trencar totes les micropolítiques presents per a crear un nou món. Irati Gorostidi retrata la creació d’una possible “nova era”, on els cossos, les emocions, les contradiccions i el trencament del statu quo són primordials per al seu naixement. 

Sota una carpa d’un circ, està ple de cossos sincers i nus. Cossos que transpiren suor, que els costa respirar, i que sembla que l’ànima en vulgui escapar d’aquesta presó anatòmica. Aquests cossos són partícips de rituals que van des d’exercicis de respiració on connectar amb les entranyes, fins a rituals molt més eròtics que Gorostidi aconsegueix dirigir amb un enllaç de vincle anímic molt més enllà del corporal. Rituals on la càmera, a part de filmar un vermell analògic preciós, de mica en mica es va introduint dins aquesta amalgama de despertars transicionals. 

Gorostidi ens vol inserir en aquests rituals suorosos, transformadors i eròtics, però també  ens proposa ser-ne partícips. I és que el que més em va sorprendre d’Aro Berria era com la càmera, barrejant el seu estil tant documental com ficcional, es proposa ser un cos més del ritual, i per tant l’espectador l’ha de seguir. Així doncs, podem parlar del debut de Gorostidi com una experiència corporal, que va molt més enllà de qualsevol narrativitat associada al retrat transicional d’una joventut totalment desemparada.

Però la virtut de Gorostidi rau en el fet que els primers 20 minuts del llargmetratge et proposa una visió totalment política en el sentit clàssic de la paraula, per després desenvolupar-ne una de molt més abstracte. On personatges van desapareixent, els colors i el gra del dispositiu d’alguna manera es tornen més presents, i on els cossos es van fragmentant i ajuntant d’una manera totalment homogènia. És fascinant com de vegades és indistingible el que està succeint a la pantalla amb tanta descomposició corporal, però no podia deixar de pensar com la fotografia de Ion de Sosa transgredeix la possibilitat dels cossos retrats. Potser amb tanta abstracció, el retrat que proposa Gorostidi podria semblar banal i fins i tot superficial per alguns espectadors, on els personatges no tenen una profunditat aparentment visible. Però la proposta de l’autora amb el seu debut no crec que vagi tant del retrat de les persones participants, sinó del retrat d’uns cossos que busquen una llibertat que finalment s’escapa de les seves pròpies possibilitats.