LO VELL I LO NOU

Dues fotografies fundacionals faltants, el pla/contraplà on es van retratar quan la cineasta només tenia vuit anys en un viatge a Mallorca amb el seu pare; l’únic pla/contraplà que mai es van fer. Davant la falta de sentit –perquè suposadament aquestes dues fotografies podrien revelar-nos com es veien l’un a l’altre quan ell encara estava viu– la directora Jana Montllor arrenca una investigació en la cerca del seu pare dins l’arxiu. Un arxiu immens, perquè estem parlant del gran Ovidi Montllor, cantautor, poeta, actor. Si el que voleu és un documental biopic sobre l’Ovidi, no el busqueu en On eres quan hi eres, perquè aquest film va d’una filla que busca el seu pare, que casualment és l’Ovidi Montllor.

Tenim mar, tenim aigua. Com naveguem l’arxiu? Jana Montllor té totes les fotografies, vídeos, cançons, escrits i entrevistes del seu pare. Però en cap sembla trobar-lo, i se sent en una paradoxa. Perquè en tot aquest material pot veure una genealogia de tots els gestos que el seu pare va gesticular, però cada gest l’allunya més i més del seu record. Perquè l’Ovidi va morir fa trenta anys, i com recordar-lo quan l’arxiu ha mediat tots els records. Ens apropen les filmacions i fotografies casolanes als records, o els institucionalitzen i dirigeixen irremediablement en un únic sentit?

Jana Montllor –i el seu equip de La Selva, perquè això és cinema cooperatiu– segueix la cerca en els amics de l’Ovidi, en la seva exdona. Però la filla vol trobar el seu pare, i no l’Ovidi Montllor, que tan fàcil sembla de trobar, i qui el va conèixer no la satisfà. De fet, busca una intimitat temorosa que, de no recordar-la, potser mai hagi existit.

De sobte, Ovidi fa aparició per primera vegada de manera plena. Veiem Toti Soler, compositor amic del cantautor, que escolta en un antic casset la narració musicada d’Ovidi Montllor: una part de Sonata d’Isabel de Vicent Andrés Estellés, amb música del mateix Soler. És en aquest moment, en aquest tros sonor d’arxiu, on la pel·lícula canvia completament. No podem dir que la cineasta trobi el seu pare, però sí que hi ha una acceptació del seu pare com a artista inexorable, resignificat pel col·lectiu i perdut com a figura íntima. Aquí és comença a filtrar Ovidi, fragments de la seva política, trossos preciosos de cartes redactades per ell, alguna part del seu pensament. Jana Montllor no està acceptant cap derrota, sinó que comença a acceptar els records com l’aigua, com un univers líquid i aquàtic, com les onades del mar que van i venen. No cal sistematitzar-los a través d’un arxiu equívoc; la intimitat no es pot enregistrar. Com quan en una entrevista a TV3 li van preguntar a l’Ovidi quina era l’autèntica màgia de la vida, i ell va respondre “l’aigua”.