LO VELL I LO NOU

En una escena de Valor Sentimental de Joachim Trier, la Nora (Renate Reinsve) es troba atrapada enmig d’una amalgama de convidats que celebren l’estrena de la seva nova obra de teatre. De sobte, es queda sola, pensativa. Portem ja prop de 95 minuts immersos en una història melodramàtica i paternofilial, on aquest personatge ha exposat no només la seva ferida oberta envers el pare, sinó també la seva dificultat per a la tendresa, i una sensació de desajust vital que li costa posar en paraules. Però malgrat tot, el meu cap no entenia què succeïa en pantalla. I em preguntava, gairebé desesperat, què pensa, en aquest moment, la Nora? Què busca realment? Què li passa?

Aquesta és la sensació que Valor Sentimental m’ha deixat quan ha finalitzat amb els seus 133 minuts. Pel·lícula que es pot fàcilment resumir en el seu ús de la casa com a espai familiar. Una casa on la seva importància literal, acabant sent una figura metafòrica, on la posada en escena atrevida i històrica d’un espai inhabitat pels seus espectadors i personatges, es converteix en una metàfora més sobre una esquerda familiar que Joachim Trier ens presenta com a exclusiva, quan realment és evident, predecible, i totalment vista. 

Els seus 133 minuts també es presenten amb plens de preguntes, però no tant preguntes que la pel·lícula fa a l’espectador, sinó a l’inrevés. Valor Sentimental crec que té un defecte molt clar i és el de crear titulars sense escriure el seu assumpte principal. És a dir, tota trama “sentimental” de la pel·lícula, peca de no només de quedar distanciada dins l’imaginari que pensa que ofereix a l’espectador, sinó també d’incompleta dins el seu potencial, deixant un regust final que dona bastant a desitjar. 

Això és perquè tot aquest relat, que sembla voler connectar amb el Bergman més íntim i familiar, es queda molt petit davant del que vol abordar. Tot i comptar amb interpretacions magnífiques i moments que poden tocar de prop a alguns espectadors, Joachim Trier aboca massa elements sobre la taula sense saber-los treballar del tot. Hi apareixen reflexions crepusculars sobre l’estat actual del cinema, un intent d’encendre l’espurna d’un drama familiar que no aporta res de nou i que no dóna temps a ser viscut, i una reflexió fugaç sobre la manca de tendresa que es perd entre trames inconnexes. Fins i tot intenta arribar a les arrels emocionals d’una generació marcada per la insatisfacció i el desarrelament, però aquest símptoma generacional ni es pensa ni es presenta amb prou cos. Tot això i més queda sobrevolat, com si Trier, des de la seva sensibilitat emocional , massa precària al meu gusta, i la seva excel·lència formal, hagués fet una vista d’àliga sobre cinc pel·lícules diferents, sense decidir mai quina volia fer. 

És una llàstima que Valor sentimental es presenti com una pel·lícula més gran del que realment és. Però, tot i el distanciament fred que pot generar, això no hauria d’espantar cap espectador a l’hora d’intentar dialogar-hi. Probablement, és justament el que més il·lusió li faria a Joachim Trier, encara que no sembli el que busqui de manera directa. Aquesta no és una pel·lícula que imposi veritats ni que reveli grans misteris sobre les emocions humanes. És, més aviat, una companya de butaca. I tot i que sovint se serveix d’intents d’empatia massa fàcils i no arriba a una profunditat real, hi ha espectadors que poden trobar-hi, precisament en aquesta manca, alguna mena de veritat. Potser perquè no sempre calen respostes rotundes, sinó històries que, amb tots els seus límits, ens permetin sentir-nos una mica menys sols, malgrat vingui d’una pel·lícula fallida.