LO VELL I LO NOU

Amb imatges que semblen no ser capaç d’enfocar-se, Radu Jude firma una altra comèdia cítrica i rodona. Mentre a Dracula (2025) vampiritzava monstre i imatge a parts iguals, i introduïa una IA vivíssima, a Kontinental ’25 fa una passa cap a un altra banda. En el que sembla una nova tendència d’exploració tècnica – o de fer el que li dona la gana o de ser conseqüent amb el seu discurs – Jude explora la més latent contemporaneïtat del digital. Amb la IA i, ara, gravant amb un IPhone. Gravar llargmetratges amb el mòbil ja s’ha fet, i potser no és del tot novetat, però quan ho fa Radu Jude, esdevé una cosa diferent. Esdevé una declaració d’intencions i una aposta pel cine fidel a la idea. O la idea fidel al cine. No és un mòbil que busca semblar càmera, molt manco que busca la precisió. És un mòbil que es confon a la nit i canvia el foco de manera automàtica. Que distorsiona cares. És un mòbil que fa de mòbil i grava com un mòbil. 

Eszter Tompa interpreta l’Orsolya, una professora tornada agutzil conflictuada per la naturalesa de la seva feina al encarar-se amb el suïcidi d’un home al que anaven a desnonar. Entre converses amb Brecht – o la seva amiga que parla citant a Brecht -, una aventura sexual amb un exalumne i excursions al parc de dinosaures de la ciutat, Orsolya semblarà incapaç de trobar una resposta o un consol. Jude, però, no és fred ni dur amb ella, és de l’única manera que sap ser, incisiu. Retornen els seus temes estrella, la societat romanesa, la hipocresia de la ciutadania, racisme, colonialisme, lluita de classes i, aquest cop, també la guerra. I d’aquella manera que només el director sap, és capaç de tractar-los tots amb una cura i un humor aclaparants. Irònic quan ho ha de ser, referencial quan es permet i sempre amb una mirada molt punxant sobre les situacions que descriu i els seus personatges. 

Aquesta vegada, però, qualque cosa es sent diferent. Una Transylvania confosa sembla concentrar-se a dintre de la pobre Orsolya. Hi ha qualque cosa intima i privada, alguna cosa personal. Un petit lament – sempre contingut. Seguir un personatge que, en la seva força, és també fràgil. A Don’t expect much from the end of the world (2023), la seva protagonista, l’Angela, sembla entendre els conflictes. Abarcar-los i tantejar-los com qui les ha vist ja masses cops. L’Orsolya és una tipologia nova. És algú que no pot evitar-los tan fàcilment, que es veu obligada a somatitzar-los. I potser amb això, Radu Jude també ens vol dir alguna cosa.