LO VELL I LO NOU

Cada vegada menys, de tant en tant, sembla que el cinema torni a importar. No és una frase qualificativa, ni positivament ni viceversa, sinó una evidència que, per diferents motius que poques vegades tenen a veure amb el setè art, es dóna amb l’estrena de determinades pel·lícules. En aquest cas és La Voz de Hind de la directora tunisiana Kaouther Ben Hania la que ha tornat a portar el cinema al centre del debat. Resumida breument, la pel·lícula, que va rebre l’ovació més duradora de la història del festival de Venècia, narra uns fets reals a Gaza, on l’exèrcit israelià va assassinar una família en el seu cotxe deixant viva només la nena Hind Rajab Hamada, atrapada durant cinc hores. En els seus últims moments, va telefonar als voluntaris de la Mitja Lluna Roja demanant rescat, però l’ambulància enviada també va ser bombardejada. La Voz de Hind ens mostra de manera ficcionada el punt de vista dels voluntaris, i estructura la narració a través dels àudios reals de la petita Hind Rajab.

La pel·lícula, en el seu propi text, genera una dualitat incòmoda: agafa un cas real fastigosament abjecte i l’estructura dramàticament en forma de thriller. Igualment, Ben Hania decideix mantenir la trucada real de Hind. Hi ha una força gegant en aquella veu, perquè sabem que és real, sabem el que li està a punt de passar, coneixem la injustícia. I és reconfigurada en una ficció. És dramàtic i ridícul veure, a l’inici del film, quan es rep la primera trucada, un actor esforçant-se per plorar mentre escoltem un fragment de la realitat crudíssima, el so d’una ametralladora disparant contra un cotxe ple de gent i els crits de les víctimes – els seus últims crits.

És un dispositiu que gairebé acorrala l’espectador i la impotència és terrible: la separació entre el que s’està veient i escoltant, la diferència entre ambdós elements, és insalvable. El documental i la ficció es converteixen en irreconciliables quan en un mateix pla tenim l’abjecció més profunda i la seva representació. Al mateix temps, és tan present i esgarrifant que també es poden convertir en indiscernibles, incapaç l’espectador d’assimilar que aquesta maldat estigui ocorrent al mateix temps que nosaltres hem pagat una entrada de cinema i, ara, en acabar, anirem a fer unes birres.

En altres paraules, La Voz de Hind, volent visibilitzar un dels esdeveniments més inhumans enregistrats en els últims temps, posa el públic contra l’espasa i la paret. El documental és intangiblement terrorífic i la ficció no fa més que subratllar. Actors cridant-se i tirant-se objectes mentre la tensió no fa més que augmentar, forçant la narrativa a una estructura de thriller melodramàtic molt concorreguda i fàcilment distribuïble, més encara amb la càrrega moral que comporta – potser per arribar a més gent, Ben Hania fa aquesta concessió al mainstream?

En qualsevol cas, i tornant a l’inici de la crítica, el gran públic s’ha llançat a les sales a mirar una pel·lícula tunisiana sobre el genocidi del poble palestí, que segurament guanyarà l’Oscar en alguna categoria, cosa que farà que encara més persones hi vagin. Alguns alcem la cella quan ens adonem de com de trampós és el dispositiu de Ben Hania, i aleshores invoquem els textos de Rivette i Daney sobre l’irrepresentable, diem que el travelling és una qüestió moral amb el puny alçat i, per rematar-ho, que el cinema s’està aprofitant d’un fet abjecte per autopromocionar-se. I pensem que Godard va dir que el cinema va fracassar perquè va arribar tard a Auschwitz, però vivim en un present on estem veient un genocidi televisat i a les xarxes socials, i també al cinema. I res no canvia.

També he dit al principi que quan es torna a parlar de cinema, poques vegades té a veure amb el cinema. I aquest cas no és una excepció. Poc li deu importar a un poble bombardejat diàriament si la representació que se li dona a la gran pantalla té o no un transfons moralment pervers. De fet, potser prefereixen que, sentint-se moralment interpel·lats (culpables), l’espectador occidental doni diners a la causa palestina per mostrar que han après alguna cosa en els 89 minuts que dura La Voz de Hind. Com els hipòcrites que han produït executivament la pel·lícula, Brad Pitt i Joaquin Phoenix, però que treballen tranquil·lament braç a braç amb blanquejadors del genocidi. Però ara han rentat la seva consciència. Perquè netejar-se-la només costa diners.

Ens podem sentir culpables després de veure La Voz de Hind, podem passar-nos hores aplaudint-la per la seva necessarietat i valentia. També podem negar-nos a acceptar la moralitat del seu dispositiu. El que faré jo – i perdoneu-me per personificar-me en aquesta crítica – és assumir el film com una cosa llunyana del que a mi em sol interessar com a objecte d’estudi cinematogràfic.

Al capdavall, això no és una peça per pensar el cinema: és propaganda, i actua com a tal. No li interessa l’ètica de la representació, sinó l’efecte immediat, la sacsejada. I potser està bé que així sigui. En temps insostenibles, també calen imatges que no fan més que colpejar.