LO VELL I LO NOU

Un dels aspectes que més sobten en un primer visionat del seu quart llargmetratge és que Lucile Hadžihalilović ha abordat una narrativa molt més convencional. Al menys si establim una comparació amb els seus anteriors treballs. La mateixa escriptura de la pel·lícula sembla abandonar la intenció deliberadament críptica d’Earwig o Evolution. Pel·lícules on la manca d’informació i context generen un constant estira-i-arronsa entre la involuntària recerca d’explicacions que patim com a espectadors i una força imperant que ens obliga alhora a deixar-nos portar per les imatges. Però no ens equivoquem, aquesta força seductora continua present en La Tour de Glace. Lucile Hadžihalilović segueix dominant en aquest terreny a un nivell molt per sobre del que ens ofereix el panorama cinematogràfic actual.

Fins a cert punt resulta encara més meritori que, tot i presentar una història molt més convencional, La Tour de Glace funcioni al mateix nivell que ho fan els treballs citats anteriorment. Es tracta llavors d’una pel·lícula que empra tots els elements que conformen el llenguatge fílmic en construir una posada en escena que condueix i fa col·lisionar el viatge iniciàtic de Jeanne, la seva protagonista, amb el terreny de la fantasia. La Tour de Glace és un exemple brillant de com el ritme, la cadència interna de les escenes, el treball de càmera i fins i tot la duració del metratge no deuen ser interpretats de forma independent a l’hora d’analitzar una pel·lícula. És evident que la pròpia història que proposa Lucile no destaca per la seva originalitat si la veiem com un concepte aïllat. Tampoc pot resultar “agradable” per a tothom el ritme pausat i caràcter fred dels seus 118 minuts de duració. Però aquesta és una lectura limitada i reduccionista. Una mirada que sembla ignorar per complet les intencions d’una obra que busca, a tots els efectes, crear una atmosfera i deixar un pòsit emocional molt específic després del seu visionat.

La filmografia de Lucile Hadžihalilović sempre ha orbitat al voltant del conte infantil. Les seves pel·lícules reprodueixen aquestes històries en el món real, generant narracions obscures més properes al malson. En aquest cas, però, trobem una intersecció més que una reproducció. El conte fantàstic entra literalment en escena dins la pel·lícula. Tot i oferir pocs detalls que ens ajudin a situar-la en un espai temporal concret, La Tour de Glace s’emmarca en una realitat que no s’allunya massa de la nostra. Però tot canvia quan la Jeanne, després de fugir de l’orfenat, es troba enmig del rodatge d’una adaptació de La Reina de les Neus de Hans Christian Andersen. El món exterior que hem pogut veure fins aleshores passa a un segon pla, i la realitat es comença a dissoldre a mesura que Jeanne desenvolupa una relació malaltissa amb Cristina. Actriu que interpreta a una omnipresent Reina de les Neus.

A partir d’aquesta incursió del fantàstic en la realitat, Lucile ens parla de sacrifici, pèrdua d’innocència, conflicte d’identitat i vampirisme. La pel·lícula permet llavors una certa lectura crítica del món del cinema, establint una comparació entre aquest i el conte d’Andersen. Pantalla, projector i càmera actuen com a superfícies anàlogues al mirall de l’inici del conte. Un mirall que distorsiona la realitat magnificant els seus aspectes negatius.

Tot i això, encara que només sigui pel treball meticulós i el respecte que hi ha al darrere de totes les seves pel·lícules, costa creure que Lucile Hadžihalilović hagi signat una obra completament cínica i crítica amb el mitjà cinematogràfic. Em decanto per pensar que La Tour de Glace funciona com a rondalla dels potencials perills que deriven d’ell. Igual que els vidres que decoren el vestit de la Reina de les Neus, el cinema té el poder de conjurar espais fantàstics, imatges desbordants i evadir-nos d’una realitat limitada. Però també pot convertir-se en catalitzador de corrupció i decadència si no establim límits en la nostra relació amb el mitjà.