LO VELL I LO NOU

El nou film del sempre romàntic i malenconiós Richard Linklater ens dona la benvinguda amb una contradicció oberta. Són dues cites antònimes les que ens presenten al protagonista de Blue Moon, la figura oblidada i influent per parts iguals del lletrista Lorenz Hart. És d’aquesta manera – mitjançant la paraula – que se’ns introdueix a l’home com una dinàmica i divertida persona, qui era a la vegada la persona més trista que algú podria haver conegut. I és aquesta contradicció la que ens prepara per a la subseqüent sèrie de converses i trobades que tindran lloc a la pel·lícula, i el que fa que sapiguem amb certesa que, tot i que es presenti a la barra proclamant que només vol ensumar l’alcohol, acabarà faltant a la seva paraula.

Però abans d’aquesta chamber play, que té lloc al Sardi’s de Broadway la nit de l’estrena del musical Oklahoma! – primer èxit del seu antic col·laborador Richard Rodgers –, en una festa que es mou a temps real, un parell de plans ens mostren el moment en què Hart va desplomar-se, ruixat per la pluja enmig d’un carreró, pocs dies abans de la seva mort per pneumònia. A tot això, ens dona context una veu locutada que ens enuncia la mort del cèlebre lletrista de “Blue Moon.”

Per abordar Blue Moon veig necessari partir de la més evident de les comparacions, que ve intuïda amb aquest intrigant pròleg. L’any 1941, un debutant Orson Welles noquejava al món, inaugurant una de les modernitats cinematogràfiques amb la imperible Citizen Kane. En ella, accedia al terreny vedat que suposa sempre el reconeixement i la curiositat per l’altre, una alteritat inaccessible que insistia en la seva pregunta pel gènere humà. Però què podria tenir en comú l’obra immortal de Welles amb Blue Moon, sent que una es vertebra sobre nombrosos fragments d’una naturalesa gairebé voyeurística, i l’altra et tanca en el cos i la ment – en la mirada, en la temporalitat – d’aquella persona que comença i acaba sent un desconegut? Al film de Linklater, accedim a la complexa i contradictòria subjectivitat d’aquesta persona, en un sol fragment brut que, irònicament, no ens dona masses més respostes.

No cal dir que l’exercici de Linklater a Blue Moon és prou diferent del de Welles, i que resulta prodigiós pels seus propis mèrits. El mètode antropològic amb què Linklater tracta d’apropar-se als personatges i al seu habitar en el món – el que vindria a ser el seu tret d’estil, la posada en escena de la paraula – es manifesta en Blue Moon d’una manera depuradíssima i virtuosa, en un film contingut en una localització i en una unitat de temps, limitat inexorablement a la paraula. Es així com la forma esdevé fons, i la insuficiència de la paraula esdevé l’axioma sobre el qual s’articula tota la malenconia permeable d’aquest petit biopic. L’acudit s’explica amb soltesa, un llegendari lletrista que no aconsegueix articular en hora i mitja cap frase amb un sentit genuí i tangible. Paraules disperses i pràctiques que no valen res, i no obstant busquen donar-li el sentit a tot. I si Blue Moon es manifesta com una pel·lícula tan vertiginosa, deambulant i marejant, no és únicament pel seu gust a alcohol, laments i converses buides, sinó per la insolvència d’un sentit que ho justifiqui tot en l’autosuficiència d’un mateix. Es tracta de l’asfixiant mareig de la imatge d’un jo que es cau a trossos.

Linklater no únicament recupera l’alteritat des de la paraula, la recupera des del jo. És un canvi de paradigma que ens diu molt, si retornem a pensar el film de Welles. El que fa que l’enigmàtica a la vegada que propera figura de Lorenz Hart desbordi humanisme per tots els seus porus – traient la supèrbia personificació d’un irreconeixible Ethan Hawke –, és la patètica condició humana de fallar-se a un mateix una vegada rere l’altre. El que ens impossibilita, en última instància, a definir-nos pels nostres mèrits, i de justificar-nos en les nostres contradiccions.