LO VELL I LO NOU

Ulysses, l’òpera prima de Hikaru Uwagawa, és un film que es troba en les seves rimes assonants. La seva estructuració en tres relats, argumentalment autònoms, però lligats per una clara temàtica i unitat semàntica, l’apropa a obres literàries com són les de Faulkner o el mateix Joyce, a qui la pel·lícula tracta en certa manera de parodiar.

El film obre a Madrid, amb una mare i un fill immigrants abandonats a l’odissea del pare. No tornarem a saber res d’ells un cop prengui el relleu, a San Sebastián, el relat d’una dona basca que forja un vincle especial amb un viatger japonès, sense saber la durada de la seva estança a la ciutat. Del tercer relat, més que res per un caprici meu, no desvelaré res. Totes tres parts ressonen en el seu fons amb l’Odissea d’Homer, i el seu motiu de l’anhel a la llar. La pel·lícula d’Uwagawa troba el seu exercici cinematogràfic no en la cita, sinó en la cerca d’aquesta imatge que esdevé memòria. Entenent aquests tres relats – argumentalment inconnexos – com una pràctica del record, el viatge d’Odisseu es torna en un exercici tan purament cinematogràfic com és el de vagabundejar, un rastre d’idees i motius que xoquen sense trobar-se, que rimen sense sonar.

El viatger japonès de San Sebastián explica a la seva amiga un record de la seva infantesa. És en aquest punt que Ulysses es revela com una pel·lícula sobre les imatges que recordem, i sobre la manera en què volem recordar-les. La jove basca no sap quan acabarà la seva amistat amb l’enigmàtic viatger japonès amb qui es troba tan afí. No se’n recorda de la data del seu retorn, no vol preguntar-li. Potser d’aquesta manera tindrà més control sobre aquesta imatge, quan la recordi un cop sigui memòria. D’aquesta manera, una flamarada que resisteix el vent pot esdevenir un esperit, i l’absència pot esdevenir un càlid relat que ens apropi a la llar. El fil conductor en Ulysses – la seva llar –, és el sentit compartit de l’anhel, l’absència, i la identitat, sempre en fuga. Sempre en perill de ser capturada.

Potser d’aquesta manera podria definir-se el film d’Uwagawa: una multiplicitat de mirades cap a una identitat en constant fuga, mutant i reinventant-se sobre uns mateixos eixos que sustenten això que sempre se’ns acaba escapant, allò al que diem cinema. Al principi existia la paraula, d’ella sorgí la imatge, i més tard quedaren cendres.