LO VELL I LO NOU

Tres directores de cinema, però sobretot tres amigues, es reuneixen per a explicar unes pel·lícules somiades. Comença Anne Benhaïem, directora del film i, en aquest cas, també protagonista. Interpreta una ficció on ella mateixa passeja pels carrers de París, fins que es xoca amb un estrany. D’aquell xoc neix una amistat, que esdevindrà amor, i convertirà aquell accident en el gest més bonic de dues vides senceres.

Al llarg dels seus 57 minuts, Benhaïem ens convida a endinsar-nos en els petits gestos d’una relació extraordinàriament delicada. Una relació que comença amb un xoc i un grapat d’insults, però que continua en un bar, brindant amb vi negre i vi blanc, fins acabar dormint amb un pijama compartit, pelant patates, acariciant un gat, recollint metalls del terra i comparant llavors de pinyol. Són 57 minuts que es viuen com una carícia llarga i suau entre dues ànimes sexagenàries que no sabem ben bé qui són, però a qui abracem sense reserves, submergits en la seva fragilitat.

La fragilitat d’aquesta relació es veu sacsejada en un moment concret del film, narrat en un fora de camp que aposta per la paraula en lloc del dramatisme visual. Un fora de camp que no pot, ni vol, ser representat, no hi ha pressupost per dramatitzar-lo, però tampoc cal. L’espectador ja l’ha intuït. El que queda a la retina són les imatges de tendresa, de petites accions impregnades d’afecte, que traspassant la seva quotidianitat esdevenen d’una força emocional punyent.

Amb un pressupost reduït, també en el repartiment, Benhaïem signa una pel·lícula petita i tendre que pot mirar de tu a tu amb el cinema més recent de Hong Sang-Soo. Un cinema que no necessita gaire més que l’afecte d’algú que estima profundament allò que filma i que, en aquest cas, també s’hi exposa com a intèrpret. La limace et l’escargot és, en el fons, un recordatori subtil de la fragilitat de les relacions i de la vida mateixa. Ens convida a estimar tant com puguem, a acceptar el que ens arriba, a brindar amb una copa de vi amb algú amb qui hem topat, literalment o no, i que potser, en el fons, també aprendrem a estimar.

No sé ben bé per què, però pel·lícules així em sobrepassen com a espectador. Aquest tipus d’afecte que transmeten és difícil de trobar, fins i tot fora del cinema. Per això, aquesta crítica no deixa de ser una resposta afectuosa a una pel·lícula que, sense fer soroll, estima el seu món amb una generositat desarmant.