LO VELL I LO NOU

Quan em vaig atrevir a posar The Shining al televisor de la meva llar – amb uns tretze o catorze anys, ja no ho recordo –, una nit d’octubre, el meu pare va arribar de treballar i em va interrompre. No es va poder creure que estava veient el clàssic de Kubrick sol a les fosques, i encara menys va creure les meves paraules, dient-li que no tenia por.

Una película de miedo és l’exercici del cineasta Sergio Oksman de confrontació i entesa amb el seu fill en una edat on a aquest les pel·lícules de por ja no li provoquen gaire inquietud. El fil conductor es desembasta i es recondueix constantment, per insistència d’un pare que tracta desesperadament de provocar quelcom en un fill que sent ja perdut. Això no vol dir que no comparteixin moments de complicitat, que no s’estimin amb força i que no es comuniquin amb una completa honestedat. Només vol dir que el fill ha crescut i seguirà creixent.

La pel·lícula d’Oksman és una d’aquelles tantes que difumina la línia entre realitat i ficció fins a arribar a fer-te dubtar – sense amagar mai una predisposició per l’artifici – què és espontani, què és guionitzat, i què és fruit de quina cosa. La narrativa que es presenta és la d’unes vacances entre pare i fill a un hotel abandonat de Lisboa. La premissa recorda a la pel·lícula abans esmentada de Stanley Kubrick. L’horitzó d’expectatives es planteja, doncs, en aquesta promesa que tant el títol com la cita directa llencen a l’espectador.

El pare, també cineasta, té la doble responsabilitat de portar al seu fill i a nosaltres cap a algun lloc. Mentre ocupa lloc aquest intrigant joc – on Oksman tracta de trobar desesperadament una narrativa satisfactòria, que retorni al seu fill atemorit als seus braços – aquest híbrid documental es torna en un preciós document del pas del temps i l’agredolç ritual que suposa – per ambdues bandes – que l’au deixi el seu niu.

Gran part de les imatges que se’ns presenten foren gravades dos anys abans que la pel·lícula prengués forma, esdevenint pare i fill ja fantasmes en si mateixos, romanències passades i fragments capturats i recuperats d’aquesta etapa de canvi. Intervé a més l’arxiu familiar, el primer film de ficció de la història de Portugal, i un cap en un recipient de formol. La pel·lícula es perd, es retroba, es sincera i ens menteix. I és captivant en totes les seves formes, perquè dins amaguen un cor realment entranyable, i una por irrefrenable i inherentment tràgica. Per això quan el fill encara la gran amenaça sense espant, entenem per què qui roman atemorit és el pare, i descobrim quins són realment els fantasmes d’aquesta pel·lícula de por. Encara recordo com el meu pare es va sorprendre que The Shining no em fes cap por, i segur que també va brotar-li un lleu espant quan va veure que el seu fill havia crescut una mica sense ell adonar-se’n.