LO VELL I LO NOU

Per molt que un espai canviï físicament, aquest mai podrà deslligar-se dels fets que hi han tingut lloc. Com si es tractés d’un arxiu, tot paisatge està conformat per un seguit de capes que emmagatzemen el pas del temps: hi romanen petjades humanes en símbol de lluita i veus que, transmetent relats mítics, fan endormiscar els infants. Així com, per descomptat, cada gota de pluja que impulsa la flora a créixer i que, alhora, permet viure els animals que donen a l’indret la seva raó de ser.

A través d’aquesta idea, Maureen Fazendeiro traça una barreja perfecta entre poètica i política, entre realitat i ficció, entre vida i somni. Després de la seva codirecció a Diários de Otsoga (2021) de la mà de Miguel Gomes, la cineasta debuta en solitari en el llargmetratge amb As Estações, un vast retrat geogràfic de la regió de l’Alentejo, al sud de Portugal. Ara bé, més aviat que un retrat estàtic i objectiu, la cineasta escriu una carta d’amor a la zona. El que fa fascinant la pel·lícula és la porta oberta que deixa a l’espectador per imaginar, per alimentar la seva curiositat amb personatges i històries concretes, però també amb escenes abstractes que el remeten directament a altres llocs, potser més familiars. Aquesta abstracció engloba diferents formats narratius, tots entrellaçats entre si i filmats a través d’un analògic que accentua l’organicitat pròpia del paisatge natural.

Les capes narratives es poden desglossar en un itinerari doble; allò bonic del film, però, és que cada persona pugui identificar-ne diferents agrupacions. D’una banda, la capa del passat engloba tot allò que arrela el paisatge a la seva història. És el cas de les pintures rupestres, dòlmens i menhirs que es conserven i que donen testimoni de la vida prehistòrica a la zona. A partir d’aquí, hi trobem vinculada la correspondència i notes de camp de Vera i Georg Leisner, una parella d’arqueòlegs alemanys que, després de perdre totes les seves possessions en els bombardejos de Múnic de 1943, decideixen traslladar-se a Portugal per estudiar el període neolític a la península Ibèrica. Fins aquí es construeix la història més documental, legitimada mitjançant materials físics. Avançant una mica en el temps, Fazendeiro ja no ofereix un retrat propi dels llibres acadèmics, sinó que se centra en els grups d’ancians que rememoren velles faules i experiències vinculades amb el període dictatorial al país. A través de poesies i cançons populars, relaten una història de resistència popular recolzant-se en la memòria col·lectiva. D’altra banda, la capa del present mostra totes aquelles comunitats que habiten la zona: arqueòlegs que estudien la terra, pastors, caçadors i apicultors que conviuen amb —o viuen de— els animals, nens que interactuen amb els dòlmens i, naturalment, la vegetació salvatge que omple el paisatge i el fa seu. En paral·lel a aquestes dues capes hi ha una dimensió mítica, on se situen totes aquelles escenes que escenifiquen contes pertanyents a la tradició oral de la regió. Són precisament aquestes llegendes les que, transcendint en el temps, connecten passat, present i futur.

Mitjançant un relat no cronològic, As Estações aconsegueix posar al mateix nivell l’escriptura i l’oralitat, la història popular i la institucional. Totes les peces del trencaclosques encaixen a la perfecció i permeten oferir una visió ampla, la més propera a la realitat possible. En tot moment, Fazendeiro és profundament delicada i sensible: filma l’espai i en fa poesia, demostrant així com l’Alentejo és un terreny viu, en constant canvi i evolució, però sempre impregnat de la història que la precedeix.