LO VELL I LO NOU

La flor d’yrupe floreix només un cop a l’any. Una nit d’estiu en que es pol·linitza, i després, se’n torna a dormir. Els seus fruits, però, viatjaran riu avall, i en aquest temps, ompliran la riba de possibles yrupes. Amb el seu debut cinematogràfic, Candela Sotos fa una mica el mateix procés. Obre un arxiu dorment, el pol·linitza – o es pol·linitza ella -, i permet que els fruits d’això florit infestin la riba d’un projecte que sembla créixer a mesura que corre el temps de metratge. Com la yrupe que planta, i com el personatge que descobreix.

Entrem en l’arxiu de Guillermo Fernández-Zúñiga. El que comença com una investigació sobre els films científics i educatius del familiar de Sotos, es converteix en una arqueologia de la imatge. Una arqueologia de la transmissió de la memòria. Cartes, films, negatius i fotografies. Zúñiga es converteix en un personatge que, silent en naturalesa, sembla cridar-nos el seu record. I na Candela Sotos escolta aquest crit i troba una sensibilitat particular per vehiculitzar-lo. Coneixem a Zúñiga d’una manera que es fa íntima i propera. Llegeixes els seus escrits i veus les seves obres, i estableixes un vincle amb algú que queda molt lluny. 

Sotos planta una yrupe al principi del film, i seguint el seu creixement com la medul·la del discurs, alternant entre l’arxiu de Zúñiga i les imatges pròpies de la directora. I la naturalesa de furgar, de grufar entre el que resta, ens acosta i ens allunya de la fita inicial. La memòria històrica supura pels cantons i es filtra per les esquerdes. De les abelles al prefranquisme, als garrofers, un suposat Alacant i els camps de concentració a França. Entre família i experts botànics, descobrim, de la maneta, la profunditat d’un arxiu oblidat. I allò polític i social es posa al mateix nivell que la ciència, i en un brou terbolenc de la lectura d’una figura, ens trobem sentint-la nostra. 

Les imatges de Sotos emmirallar les de Zúñiga. Principalment amb la yrupe, fa proves i experimenta. Veiem els moviments dels focus i la construcció dels plans amb càmera i amb mòbil. És un procés de prova i error, i en aquest trobar – de panots d’abelles o de plantes aquàtiques – apareixen imatges de bellesa germinant. En el desestimar de la depuració, troba la força de la genuïnitat. I també com Zúñiga, la seva investigació de mirada científica, educativa, investigativa, deriva en una cosa més propera al pit. A un retorn i a una arribada. A la família, al país, al cinema. La pel·lícula, per fi, es troba. Es troba en la digitalització del film sobre la yrupe de Zúñiga, i es troba en l’exploració de Sotos. Es troba en el mite guaraní i en la flor trasplantada al jardí botànic.