LO VELL I LO NOU

Fa pocs dies estrenava Rosalia el seu nou videoclip, Berghain. En aquest, la icona del nou flamenc abraçava un imaginari religiós – profundament catòlic –, i adoptava un rol passiu i espiritualment perdut que es deixava engolir pel discerniment d’una transcendència divina que suposadament l’ajudaria a alliberar-se, trobar-se, o completar-se. Les reaccions que va despertar aquesta peça foren extremades, aplaudint diversos dels riscs temàtics i formals de la musicalitat, o bé mostrant un major escepticisme sobre les intencions de la cantautora a l’hora d’inscriure’s dins d’una imatgeria tan poc adequada a les ideologies del nostre temps. Desconeixent si el propòsit era trencar-la, reivindicar-la, o qüestionar-la, el caràcter ambigu del videoclip ha fomentat debat a les xarxes i converses d’aquests darrers dies.

És un cas similar el de Los Domingos, el nou film d’Alauda Ruiz de Azúa, guanyadora de la Concha de oro en aquest darrer Festival de San Sebastián. No siguem ingenus, l’escàndol no és equiparable, però dins la bombolla del nostre cercle cinèfil ha causat una commoció similar per la seva aparent complicitat amb unes idees que avui dia estan més obsoletes que no pas posades en dubte. Per qui no s’hagi exposat encara a les discussions de les xarxes, Los Domingos segueix de prop la decisió d’Ainara, una capaç i brillant jove de disset anys, d’adoptar la vida de monja de clausura. Traint totes les expectatives de la seva família i cercle proper, les dinàmiques que desenvoluparà Ruiz de Azúa posen a prova les conviccions i creences que la família d’Ainara – i en un principi nosaltres, com a espectadors – donàvem per assegurades. He començat parlant del fenomen de Rosalia, perquè s’entengui la divisió que la pel·lícula ha pogut despertar precisament en la seva voluntat de no transparentar el seu posicionament o judici envers el conflicte que fa esclatar. És aquesta sincera complicitat la que se’ns fa incòmoda a nosaltres, com a espectadors, a l’hora de forçar-nos a repensar i reformular uns judicis que fins ara no ens havíem vist obligats a qüestionar. Com cal llegir una pel·lícula que no ens comparteix obertament el seu posicionament, i ens exigeix una comprensió més enllà dels valors que donàvem per segurs?

Per tractar d’entendre què tracta de dir-nos Los Domingos fa falta preguntar-se d’on ve, i cap a on va. Parant orelles, detectem no sense gràcia que el film comença amb un tema de Quevedo, i acaba amb la música d’un cor religiós. Aquest és l’arc que traça el film, i dit d’aquesta manera sembla simple. La veu del traper li prega a la protagonista que es quedi, però a nosaltres encara ens queda per descobrir que la decisió ja s’ha pres i la resposta és ferma. L’arc ja està resolt, per gràcia d’alguns i desgràcia d’altres. Serem testimonis, doncs, d’una tensa i tràgica negociació que obligarà als personatges a entrar en termes amb la resolució que els ha portat la seva mateixa ineptitud.

Cal que ens aturem d’una vegada en el seu aparatatge formal. Tot i perseguir una certa transparència en la planificació de les seves escenes, Ruiz de Azúa juga visiblement amb una profunditat de camp que treballa la distància emocional entre els personatges en el seu conflicte. Irònicament, quants més personatges intervenen a una escena, més desastrosa és la planificació – aquell muntatge arbitrari i desesperat en les escenes de menjars familiars, que salta atropelladament de rostre i d’enquadrament sense saber ni tan sols què mira –. Alguns dirien que aquesta pluralitat i indecisió desbocada és també el problema del seu eix temàtic, en la seva decisió per seguir amb la mateixa complicitat els dos posicionaments oposats – el d’Ainara, el de la seva família –, d’altres ho trobaran una virtut.

Certament, desconcerta. Jo mateix amago entre aquestes línies una certa indecisió, sense saber a moments d’ara què em pesa més. Perquè Los Domingos es pot viure a la vegada com un drama, com una comèdia negríssima, o com un film de terror. I perquè la seva manera de retratar dos mons completament incompatibles no fa més que manifestar la cerca en comú d’aquests dos, i la manca de respostes d’una societat que ha abandonat tota espiritualitat i s’ha rendit a les frustracions del seu silenci i buit constitutiu. Los Domingos crea debat perquè ens enfronta i ens descobreix que, per sota de tota aquesta disparitat, tots busquem el mateix. Allò és el que troba, neguitosa, Patricia López Arnaiz en el pla que tanca la pel·lícula.