LO VELL I LO NOU

Ens adrecem als cineastes José Luis Guerin i Jonás Trueba en el marc del festival de cinema jove u22, en el qual han presentat una retrospectiva de curtmetratges. Conversem amb ells sobre les vicissituds de la cinefília contemporània.  

A.M.: Penseu que a dia d’avui existeix i es fomenta una comunicació adequada entre els cineastes, per exemple, en l’àmbit dels festivals?

J. L. G.: Penso que no. Els cineastes es comunicaven més quan treballaven als estudis dels anys quaranta, per citar un cas. Tenien espais comuns, dinaven junts… Pensem en autors com Yasujirō Ozu i Mikio Naruse, o en la història de Hollywood. És cert que no sóc el més indicat per referir-me a això, perquè la meva relació amb el cinema sempre ha estat la d’un nen solitari, tal i com Serge Daney definia l’experiència cinèfila. No obstant això i per descomptat, agraeixo entaular converses productives amb els companys de professió, com el Jonás. No vaig anar a cap escola de cinema, una de les virtuts de les quals és la comunitat d’estudiants que s’hi forma. Intento evitar el fort component social del cinema associat a les festes i a les gales. El teatre és diferent, si comparem. Les persones que assisteixen a una representació saluden als actors, amortitzen l’experiència xerrant molta estona després… Per contra, la relació amb el món que estableix la pantalla de cinema manca de la mediació d’allò social. 

J. T.: És veritat que detecto aquesta soledat que remarques, però alhora tinc la sensació que molts cineastes s’han pogut apropar a tu, José Luis, i ho han pogut explicar i compartir en qualitat de col·legues o d’alumnes. Jo també tracto d’evitar les grans estrenes o les gales, però durant anys sí que he sentit de manera forta els lligams entre els cineastes, i penso, sense anar més lluny, en alguns integrants de la meva generació, com Isaki Lacuesta, Fernando Franco, Elías León Siminiani o Andrés Duque, amb els quals he mantingut converses memorables. Els cineastes clàssics disposaven d’entorns molt proclius a aquests encontres, quelcom que no vol dir que ara no puguin produir-se en àmbits més precaris; a les aules, a festivals modestos… El meu cas és excepcional i afortunat, perquè he crescut visquent el cinema des de dins; recordo quan venia a sopar a casa nostra Gonzalo Suárez, que era molt amic de mon pare. Em fascinava sentir-los parlar de qualsevol cosa, no només de cinema. Tothom, però, es dispersa una mica quan es fa gran i es fa difícil mantenir intactes els nuclis durs de l’amistat.

A.M.: En els nostres dies es produeixen transformacions en els espais d’exhibició i de distribució; cada cop tanquen més sales i està a l’alça el consum solitari a casa. Congenien bé aquesta pèrdua de la litúrgia comunitària amb el fervor pel cinema? 

J. T.: Vaig veure l’altre dia la pel·lícula “Spectateurs!”, d’Arnaud Desplechin, on en un moment, precisament, s’elogia l’experiència del cinèfil solitari. S’aclareix que al teatre es veu una obra diferent segons on s’assegui l’espectador, però en canvi, la sala de cinema es vincula més amb la soledat i a la uniformitat. Vaig notar inquietud veient aquest film, perquè ja no detecto el fervor que Desplechin mostra en recrear l’amor pel cinema que professaven els membres de la seva generació. El seu discurs té una bellesa desfasada i em qüestiono si els joves cinèfils s’hi sentirien partícips.

J. L. G.: Cada generació planteja unes regles del joc i també delimita el terreny on es produeix l’excitació o l’estímul pel cinema. Jo evoco el cas de Jerry Lewis, el qual va estar sense treballar a les darreres dècades de la seva vida. Tot i això, alguns productors volien produir-li un projecte més humil, però per a Lewis això ja no tenia sentit, perquè el camp de joc que més l’estimulava era aquell on va començar a desenvolupar la seva trajectòria. És molt probable que a un cinèfil contemporani li interessi que una pel·lícula s’exhibeixi exclusivament a un festival o a una plataforma, però per a mi no seria suficient, i a més resulta autocomplaent. Per minoritària que sigui l’estrena, les pel·lícules s’han de projectar en una pantalla gran i fosca, encara que el consum majoritari es dugui a terme a altres pantalles. No vull sonar massa nostàlgic, però el lloc on vaig començar a desitjar el cinema eren les sales, que és el seu espai embrionari. Quan era petit i sortia de l’escola passava per molts cinemes abans d’arribar a casa, veia els cartells i somiava les pel·lícules. Era una època on no hi havia vídeos, i, en concret, recordo amb il·lusió veure films muts a una moviola de la llibreria de Miquel Porter i Moix.

A.M.: Commou la vostra perspectiva del cinema com un quadern d’apunts, com un espai de revelació que no és accessible del tot o com una cerca de complicitats. De quins factors depèn que una pel·lícula es dongui per finalitzada? 

J. L. G.: L’altre dia vaig llegir, en un llibre sobre Jacques Rivette, que una pel·lícula no s’acaba mai, sinó que s’abandona. Per aquest motiu pateixo quan torno a veure’n una de meva, perquè canviaria moltes coses, no hi puc assistir com a subjecte passiu. Sempre percebo els films com a invitacions a explorar procesos vius i en marxa.

J. T.: Justament Javier Rebollo em compartia aquesta frase que remarques, quan m’adreçava a ell per expressar-li dubtes sobre les meves creacions. M’interpel.la molt aquesta concepció del cinema com a “work in progress”, en gerundi, com vaig intentar plasmar a “Los exiliados románticos” i després a “Quién lo impide”. En aquest cas va ser molt maco anar projectant moltes versions del resultat a diferents grups de joves, fins arribar al muntatge definitiu. Ara, però, hi continuaria afegint imatges i detalls que van quedar fora. Sempre vaig en direcció contrària a la idea total, perfecte i calculada del terme “pel·lícula”, i penso que és un defecte del cinema contemporani que es parli des d’un lloc d’enunciació massa tancat i rodó. Sempre ho exemplifico amb Jonas Mekas, per a qui el cinema consistia en anar fent pel·lícules que en el nucli sempre fossin la mateixa, o sigui, rodava com si pintés un fresc vital. 

A.M.: La quotidianitat expressada a través del cinema és una porció de realitat observable o alguna cosa més?

J. L. G.: Per a mi allò quotidià transporta i conté la matèria prima del cinema. La pregunta fonamental és què es pot revelar arran d’aquí, o què pot desvetllar la nostra mirada. Quan viatjo és maco tornar a casa i veure el meu carrer amb ulls diferents, des d’una altra distància. El problema d’allò quotidià, que sempre es pot redescobrir, és que sempre s’acostuma a percebre igual, rutinàriament.     

J. T.: Des del meu punt de vista és essencial fer gran allò petit i amplificar allò concret. Hi ha hagut pel·lícules meravelloses que han pretès filmar allò gran, però l’efecte lupa no se sol produir amb unes ambicions excessives. Conclouria que la bellesa intrínseca del cinema engrandeix les coses petites amb un treball sobre allò quotidià.

A.M.: Escoltant-vos em venen al cap les escenes a la presó de “Un condenado a muerte se ha escapado”, de Robert Bresson, com a exemple d’un cinema que es focalitza amb tanta atenció en allò concret que fins i tot produeix angoixa. Hi esteu d’acord? 

J. T.: Ho has dit amb molta precisió. Bresson li posa tanta fe a allò que veu que la imatge esdevé abstracta.

J. L. G.: Exacte, allà on la majoria de cineastes dipositarien els seus esforços en filmar una fuga, Bresson fa gestar l’èpica en el fet mínim de doblegar una cullera per punxar una estella de fusta, i sentim que ens va la vida amb això. El productor de “Lancelot du Lac” es va desconcertar amb Bresson per aquesta qüestió, atès que va permetre’s construir grans decorats perquè el cineasta només filmés les cames dels cavalls (riu). Per a ell, l’espai de revelació residia allà.

A.M.: El festival u22 és una iniciativa impulsada per gent jove amb esperit cinèfil. Com ens recomaneu que afrontem les nostres expectatives envers aquest mitjà? 

J. T.: És essencial mantenir el diàleg tant amb els contemporanis com amb les figures representatives del passat, i que segueixen ben vives. Ara que citaves a Bresson tenim la sensació que se’ns ha reactivat alguna cosa, i és fantàstic, perquè la tradició sempre roman amb nosaltres. És clau que a iniciatives com “Cinema en curs” es recordin constantment alguns referents d’altres períodes per renovar-los i reivindicar-los.

J. L. G.: No s’ha de discriminar mai el cinema que ens ha precedit, i avui especialment som captius de la dictadura d’un mercat global que privilegia l’atenció per tot allò nou. Animo als joves a que cultivin una curiositat per programar curts d’altres èpoques juntament amb els seus, i d’aquesta manera es fomentarà una perspectiva històrica, a la manera d’un muntatge. Henri Langlois, un dels fundadors de la Cineteca francesa, aplicava molt aquest mètode de col·lisió productiva, que és també una manera de fer brollar el pensament crític enfront de la homogeneïtzació imposada pels continguts audiovisuals.