LO VELL I LO NOU

El cine documental també juga! I això ja ho sabíem – o estaríem oblidant a Peter Watkins -, però Bezinović ens ho recorda amb el dinamiquíssim Fiume o Morte! (2025). Amb la fita d’explicar l’ocupació de Fiume – l’actual Rijeka – per part del feixista D’Annunzio i els seus legionaris, Igor Bezinović comença un procés de cadàver exquisit que resulta en un híbrid quimèric que parla des de la veu de l’actualitat.

Fent ús dels mecanismes que reconeixem en els convencionalismes de l’indefinible marc del documental, Fiume o Morte!, sorgeix com un redimensionament d’aquestes eines per convertir-se en una paradoxa de si mateix. Veu en off, representacions dels fets, imatges d’arxiu. Tots els elements que trobem en un documental al uso es veuen obligats a mirar-se a si mateixos als ulls i enfrontar-se a una reescriptura de la seva utilitat. La veu en off ja no ajuda a establir un fil conductor, un locutor al que aferrar-se com salvavides de la inintel·ligibilitat. Ara és un joc de la patata calenta on diferents veus es passen el relleu. La narrativa es tinta de varietat. La varietat que suposa que sigui el poble qui explica la seva pròpia història. Perquè són els seus habitants. Són els ciutadans de Fiume els que parlen, els que actuen, els que canten. Bezinović comença el film al carrer, cercant a gent que conegui a D’Annunzio i, després, que vulguin participar a la pel·lícula. Així, les veus de Fiume o Morte! són les veus afectades pel dictador. Són veus que parlen en fiumà i que parlen des de la seva identitat. De la mateixa manera, les representacions consten d’una rotativa de D’Annunzios que entren en estadis diferents de la història, molts cops per relacions que es puguin establir entre el que ocorre i la mateixa personalitat de l’intèrpret. Es veuen a les seves famílies, es mencionen les seves feines, s’empren preses on s’equivoquen. Hi ha un trencament amb la serietat del documental per convertir el film amb més que un document històric. És un registre de l’ara. Una mirada a l’aquí per pensar en el llavors. O potser a la inversa.

Les fotografies d’arxiu – nombroses i diverses – no resten com un medi de catapulta temporal, de transport al moment històric. Sinó que es desmitifiquen, s’aterren i es reconstrueixen. S’enfronten a si mateixes col·locades en la situació i amb la gent de l’actual Fiume. Es reapropien. Es reinterpreten.

Perquè Fiume o Morte! és això. Un grandíssim exercici de repensament de formes, de normes, de suposicions. És una oportunitat pel poble de narrar la seva història. De reapropiar-se de la narrativa. De fer-se-la seva i de posar-hi la seva veu, la seva cara. Els intèrprets – la gent de Fiume – canten Giovinezza i l’himne feixista, de terror i de repressió, de sobte es tinta de la força dels que l’han sobreviscut. Dels que se n’han desfet, dels que ara en poden explicar la seva història.