LO VELL I LO NOU

Potser una de les millors coses de Balearic, d’Ion de Sosa, és la seva difícil classificació dins del que entenem per cinema espanyol contemporani. És una pel·lícula partida en dos, que contraposa una joventut obligada a emigrar per continuar els estudis amb la generació vampira —desarrelada, rica i responsable de la impossibilitat de desenvolupar-se allà on ha crescut la primera. Tanmateix, tampoc es pot dir que sigui un cinema explícitament polític.

De Sosa proposa dues posades en escena molt diferents per a cadascun dels retrats generacionals. Les joves protagonistes estan encapsulades —gairebé atrapades— dins les convencions d’un cinema de terror clàssic: una casa immensa i misteriosament buida on, en l’esplendor de la seva joventut, desfilen amb una immortalitat impossible. Mentrestant, la trobada d’un grup d’amics riquíssims s’escapa de qualsevol llei de gènere: és un retrat amb l’acidesa del Buñuel d’El ángel exterminador —amb referències evidents—, però amb un humor que s’acosta més a la sàtira de Pantomima Full. Hi ha una fascinació evident en la mirada del director, que observa els seus personatges burgesos amb els ulls brillants i es permet jugar i experimentar amb el format fílmic.

En un moment de la pel·lícula hi ha un gag que reprodueix la mítica fotografia convertida en mem d’una família que, després de fer una paella, es fa una foto mostrant-la i aquesta acaba caient. La podeu trobar fàcilment cercant foto paella cayendo al vostre navegador de confiança. I sento que és un bon símil del que li passa al mateix De Sosa dins la seva pel·lícula. Com en la fotografia de la paella que cau, el cineasta no pot deixar de mirar aquell instant suspès entre l’èxtasi i la tragèdia, quan les cares encara expressen felicitat mentre les lleis de la física newtoniana anuncien el desastre imminent. Aquesta és la seva mirada: plena d’admiració, fascinada per les banalitats i manies dels seus personatges, incapaç de deixar de contemplar-los mentre el món s’acaba. I en mirar-los tant, s’oblida de l’altra meitat del film: la generació abandonada, que només deixant-ho tot enrere es pot permetre avançar.

Així, Balearic, oblidant-se de si mateixa en favor de la banalitat i rebutjant del tot les formes i històries dominants del cinema espanyol actual, es converteix en una petita dissidència: un film incapaç de reconciliar el seu propi trencaclosques intern. I és genial que sigui així; desenfadada però rabiosa, fascinada i envejada alhora, filmada en uns 16 mil·límetres tan normatius com simptomàtics del present, només per fracassar en la seva pròpia transgressió. Difícilment hi hagi un lloc més interessant des d’on crear, avui, que des de la contradicció volguda.