LO VELL I LO NOU

En el món purità dels Estats Units, on tot passa per grans organitzacions dirigides per homes amb corbata que només es comuniquen per ZOOM, el secretisme i la conspiració brollen fins i tot en els moments de màxima tensió geopolítica. Allà on sempre es proclama la pau mundial, encara que per aconseguir-la calgui provocar la mort de milions. Aquesta petita llista són pocs dels temes preferits que li interessen a Katheryn Bigelow, qui ens porta a les sales, i a les pantalles d’ordinadors, A House of Dynamite, un retrat histèric dels EUA, davant un perill nuclear més present que mai.

Potser els elements enumerats anteriorment han estat sempre presents al llarg de la història, però en aquests últims anys, marcats per la paranoia, la por i la histèria col·lectiva, Katheryn Bigelow ha sabut trobar el moment exacte per intervenir. La pel·lícula ens narra, des de múltiples punts de vista de personatges que d’alguna manera es desintegren al llarg del metratge, l’amenaça d’un possible desastre nuclear que podria rebre la ciutat de Chicago després que un míssil no identificat fos propulsat des d’un origen desconegut.

L’obra juga amb l’habilitat expectativa de l’espectador, construint una tensió constant al voltant d’una explosió que potser mai arribarà. Una expectativa que funciona com una metxa que s’encén des del primer moment, quan els personatges comencen a adonar-se que el seu futur immediat és incert, gairebé inassimilable. El que aconsegueix Bigelow amb els seus actors és digne d’admiració, entrellaçant-ho amb un muntatge paral·lel precís, que construeix peça a peça un trencaclosques que es revela lentament davant dels nostres ulls. Sumada a una càmera quasi documental que busca els detalls en un llenguatge inintel·ligible estatunidenc.

Una pel·lícula que sembla posar en risc que la pantalla acabi explotant. Un tour de force, tant emocional com formal, que, inevitablement, va perdent la seva intensitat mitjançant la pel·lícula avança i torna. Convertint l’espectacle que seria un desastre nuclear, en un anticlímax del qual l’espectador és el primer culpable a desitjar-lo. La inseguretat generada al llarg dels seus 112 minuts acaba sent eclipsada de manera reveladora per l’espectador, qui malauradament, no veurà del resultat imaginari res aliè a la nostra realitat actual. És així com Bigelow potser intueix que ja no cal filmar cap resposta, perquè, si mai arriba a succeir el pitjor, l’únic que ens quedarà fer serà acomiadar-nos, i sobretot escoltant les veus d’aquells qui no hi són des l’altra banda del telèfon.