LO VELL I LO NOU

La lamentable traducció al castellà de l’últim film de Luca Guadagnino, que passa de titular-se After the Hunt (després de la caça) a Caza de Brujas, sintetitza, d’alguna manera, algunes de les forces en tensió que defineixen el món post-Me Too en què vivim. Tal com la pel·lícula intenta posar en joc, filant tan prim com pot, no és la política de la cancel·lació l’objecte de discussió, sinó la por amb què els poders imperants, en la seva determinada obsessió per la continuïtat, conviuen per mantenir-s’hi.

After the Hunt ens situa a la universitat de Yale, a la facultat de Filosofia. Un pedant món de copes de vi on cap importància té el que es diu en comparació amb com es diu. Julia Roberts n’és la protagonista: una reputadíssima filòsofa incapaç d’expressar-se sentimentalment amb la gent que l’envolta i que, després de veure com el seu estimat company de feina (Andrew Garfield) i la seva alumna predilecta (Ayo Edebiri) entren junts a l’ascensor alcoholitzats, haurà de decidir a qui dels dos creure en una denúncia d’abús sexual. Aquesta breu sinopsi pot aclarir-nos els motius de la polaritzada i molt polèmica rebuda que va tenir el film en la seva estrena a la passada Biennale de Venècia. Anem per feina.

És molt important, quan ens trobem davant d’una cruïlla d’aquestes característiques, pensar, per damunt de tot, com s’està re-presentant allò que és posat en escena. Molta gent es pregunta si, en el clima polític actual, necessitem una història que posi en dubte unes acusacions d’abús sexual, tenint en compte el gairebé nul percentatge de denúncies falses que hi ha en comparació amb els abusos no denunciats, per exemple. Jo sempre parteixo del punt que cap història és realment necessària. Des d’aquí, cal parar atenció a la manera com Guadagnino col·loca la càmera per abordar un tema tan complicat, com divideix els personatges en l’escena amb el muntatge, com juga amb les possibilitats del llenguatge cinematogràfic per expandir la complexa psique dels personatges…

Podem començar fixant-nos en com ens guia el director des del principi, deixant l’esdeveniment clau del film —el suposat abús— fora de camp i mantenint-nos en tot moment dins el punt de vista de Julia Roberts. No és una decisió novedosa, però ja des del primer moment se’ns col·loca en un punt d’ambigüitat prou complex. És una pel·lícula de “possible fals culpable”, a la Hitchcock, però narrada des d’un tercer agent, entremig de la denúncia i la veritat. En certa manera, i encara que no sigui un agent extern, el personatge de Julia Roberts és l’organitzadora de la narrativa: seran les seves decisions les que ens portaran d’un lloc a l’altre, i mai no podrem accedir a cap mena de veritat que no hagi passat primer per la seva subjectivitat. Una subjectivitat borrosa, insegura i malalta. És una posició extremadament incòmoda i angoixant, fidedigna dels temps que vivim.

Em sembla especialment estimulant una escena de la primera mitja hora de metratge: la primera conversa entre Garfield i Roberts després que el presumpte abús hagi sortit a la llum. És un dinar en un restaurant ple de miralls; podem veure les cares dels actors diverses vegades, revelant-nos així la impossibilitat d’una única mirada, la multiplicitat de la veritat. El professor explica la seva versió dels fets i la planificació cinematogràfica de l’escena és relativament convencional, però, sobtadament, quan la conversa arriba al seu clímax, Guadagnino trenca aquesta normativitat entrant en un pla/contraplà frontal, ambdós actors mirant a càmera fixament, en primeríssims primers plans que semblen voler devorar les cares de les persones que retraten, deformant-les. El director italià trenca aquí amb qualsevol mena de simbologia, com podien ser els miralls, per exposar-nos, cara a cara i d’una manera extremadament crua i directa, a la consciència que l’assertivitat ha estat substituïda per la conspiranoia i la confiança per la por. I aquí rau el gran tema del film.

A mesura que After the Hunt avança, i posant en valor l’excel·lència amb què Guadagnino dirigeix certes escenes, la pel·lícula acaba cedint a la necessitat de traduir en psicologia allò que havia plantejat com a enigma moral. El film, que començava assumint la por com a condició contemporània, acaba intentant explicar-la —i és potser en aquest gest explicatiu on perd la seva força. En voler comprendre els personatges, Guadagnino desactiva allò més inquietant: la fragilitat de la confiança en temps en què fins i tot la veritat sembla demanar permís per existir.