LO VELL I LO NOU

La llum ataronjada del crepuscle il·luminant el rostre de Perfidia Beverly Hills és la imatge que obre One Battle After Another, la darrera epopeia de l’aclamat nord-americà Paul Thomas Anderson. És la mateixa Perfidia qui ens porta de la mà, encara banyats en aquest càlid crepuscle, cap a la revolució, una insurrecció armada organitzada i radical. A Magnolia (1999), aquest cromatisme ataronjat es confonia sempre amb una noció de seguretat que servia de protecció temporal contra una blavosa confrontació o memòria del trauma. És un joc similar el que empra Anderson a One Battle After Another, però fonent-se en aquest cas en la falsa percepció de la llar i identitat americana després d’haver-se-la robat, com si estiguéssim parlant de Prometeu, a la revoltosa i indomesticable idea de revolució.

Perquè Perfidia Beverly Hills desapareix, donant fi al pròleg de la pel·lícula i empenyent-nos setze anys al futur, en un món que, segons les seves paraules, no ha canviat massa. Segueix imperant la paranoia en la psique americana, els ex-revolucionaris han abandonat els seus ideals en nom d’assegurar un futur als seus fills, i el govern feixista nord-americà segueix culpant a la immigració per subjugar i justificar les carències de la seva societat supremacista i fal·locèntrica – recordem l’erecció de Sean Penn els primers minuts de pel·lícula, en un canallesc i agressiu atac a l’ego patriarcal que es torna ràpidament en fetitxisme i domesticació de les insurgències –. Més que desaparèixer, es reencarna en el rostre que inaugura el temps present, en aquella filla de pare paranoic i vida restrictiva. La Willa – una debutant i magnífica Chase Infiniti – és la filla de la revolució, una que ha estat domesticada, desfasada i oblidada. El seu pare Bob – un divertidíssim a la vegada que punyent DiCaprio –, enfonsat en l’alcohol i les drogues, és qui ha oblidat els codis d’aquest amor precisament per haver-los intoxicat amb la por d’una incertesa pel futur, del pànic de criar algú en el món contemporani dividit i exempt de sentits. Els sentits de l’amor, que tractaven de ser salvaguardats pels revolucionaris amb la memorització d’un críptic codi xifrat, tal com si fossin els insurrectes de la societat distòpica de Fahrenheit 451 memoritzant les obres literàries per tal de fer-les arribar a un possible futur millor, s’han perdut en les penes i els laments d’un pare en crisi de l’ego, incapaç de cuidar i mantenir els seus vincles pel seu temor a perdre’ls.

És per això que aquesta història sobre la possibilitat de reconciliació es planteja des d’un muntatge paral·lel on s’alterna la desesperada cerca d’aquesta filla i la del seu pare a la trobada de l’altre, tractant de donar sentit al món que els rodeja i que fins ara no havien conegut o bé havien deixat enrere atemorits. També és per això que la forma i les convencions en què s’inscriu aquesta desesperada cerca és en una trepidant road movie amb aire de superproducció, lleugera però asfixiant, llarga però immediata, i emprant motius tant de l’slapstick com de la franquícia Mad Max. I també és per això que el clímax resulta tan memorable, no només per demostrar que encara queden maneres inventives de filmar una seqüència de persecució automobilística, sinó per trobar en la mateixa especificitat del dispositiu i el llenguatge cinematogràfic una manera d’il·lustrar aquesta visió esbiaixada, vertiginosa i irregular de l’experiència de ser adolescent, de ser pare, i d’exposar-se al perill d’estimar i d’enyorar.

One Battle After Another és un blockbuster marcadament polític, que aconsegueix refrescar uns paràmetres reconeguts, hibridant tons i gèneres amb una lleugeresa formal que permet així mateix una densa complexitat en el seu retrat de l’Amèrica contemporània. Havent deixat escapar ells mateixos la revolució, aquells més grans no tenen més remei que llegar-la a les generacions del futur, qui ho intentaran de nou en una baralla rere l’altre. Tant de bo es pogués sintetitzar en això, però crec que el més nou de Paul Thomas Anderson no és una pel·lícula que pugui llegir-se si no és enfrontant-se amb el text una vegada rere altre, amb els ulls d’ahir, d’avui i del futur.