LO VELL I LO NOU

En uns primers minuts quasi muts es recorren, misteriosament, les dunes de la platja de Maspalomas, la meca del turisme gai de Gran Canària. Homes despullats les habiten, sense parlar entre ells, i es miren i repassen els cossos fins a decidir, finalment, fornicar una vegada i no veure’s mai més després. El llibertinatge sexual es troba en el seu punt efervescent en aquest pròleg per ser sobtadament tallat, anul·lat, quan, després de patir un ictus, el protagonista ha d’ingressar en una residència a Donosti, d’on ell prové.

Els colors càlids es convertiran en freds i els paisatges oberts en espais claustrofòbics, i és a partir d’aquest contrast com Maspalomas (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) construeix la seva estructura narrativa. El gruix de la pel·lícula funciona, en certa manera, com les típiques high school movies on un estudiant gai ha d’amagar la seva sexualitat, amb la particularitat que aquí l’estudiant té setanta-sis anys, porta vint-i-cinc fora de l’armari i, en lloc d’estar en un institut, està en una residència d’ancians.

La pel·lícula conté idees interessants cinematogràficament com, per exemple, el primer esmorzar del protagonista a la residència. Una escena tremendament dinàmica, molt tensionada, amb travelings giratoris que creen una atmosfera opressiva i amenaçant per a un personatge que, per primera vegada en molt de temps, torna a estar tancat dins l’armari, com si les més de dues dècades que va viure a Maspalomas haguessin estat un somni. Que el drama del film estigui cimentat sobre el fora de camp que hem conegut al pròleg i al qual no tornarem fins al final crea, per comparació, un sentiment de pèrdua molt fort. Com es diu en un moment de la pel·lícula, la platja de Maspalomas se’ns presenta com un armari gegant fora del qual tot segueix igual per als homosexuals.

Malauradament, tot i que aquesta cimentació inicial sigui interessant i potent, els edificis que es solidifiquen sobre ella són de dimensions desiguals i disposicions arbitràries. I és que ens trobem dins d’una tipologia de cinema social molt concorreguda dins la indústria cinematogràfica espanyola, massa centrada en la moralina fàcil, sovint massa efectista. Se’ns presenten arcs dramàtics de personatges secundaris molt evidents, així com caràcters i factors col·locats únicament per portar la narrativa on es vol.

Finalment, quan el film conclou, queda una sensació estranya: una idea original és solapada pel compliment d’estereotips d’un cine desgastat, funcional a taquilla per conegut, que intenta presentar una dissidència per assolir, eventualment, els cànons arcaics i funcionals de sempre. Les formes cinematogràfiques que el film presenta sobretot a l’inici són pràcticament oblidades, abandonades, com si no fossin suficients per emocionar l’espectador.