LO VELL I LO NOU

“Hi ha una cosa que encara no t’he explicat” va ser la darrera proposta de la selecció oficial de curts presentada pel festival U22. Entre la ficció, la no-ficció i aquelles narratives d’entremig, s’hi desplegaven cinc curtmetratges distints en la seva forma però de similar tarannà.

Dins l’auditori -on gairebé no es trobava cap butaca lliure-, jèiem expectants un públic amb un gran afany d’escoltar allò que “encara no ens havien explicat”. Com una confessió de veu suau i avergonyida, com un secret que fa fugir la son o com un silenci que costa d’empassar, “Hi ha una cosa que encara no t’he explicat” buscava justament això: explicar. Explicar en veu alta les angoixes, les preocupacions, les incomoditats, era un desig de ser escoltades.

La proposta que iniciava un encadenat de confidències era Nine Days in August, d’Ella Knorz. L’obra segueix a la Lea, una adolescent de divuit anys que durant les vacances es veu obligada a fer front a un embaràs inesperat. Entre la piscina, la fira i els bars on queda amb els amics, la Lea pateix les traves d’un sistema que la jutja i la qüestiona per voler avortar. Al compàs d’un tecno de ritme inquiet i accelerat, que acompanya un cos que corre per evitar un canvi irreversible, Knorz posa en relleu una experiència col·lectiva: la lluita per mantenir l’autonomia sobre el propi cos.

L’obra, de to sarcàstic i ocorrent, emmarca les imatges dins un efecte de màscara circular. Una decisió conscient que fa créixer el relat. La imatge és rodona. Rodona com un espiell per on observem la intimitat de la jove, rodona com el ventre durant l’embaràs o rodona com la píndola que deslliura a la Lea d’un futur no desitjat.

Parlava també de futur el film Les distàncies, un curtmetratge on la col·lectivitat se sent present i és part de la seva confecció. Nascut en el marc del programa “Cinema en curs”, el projecte reuneix setze joves participants (Arnau Balagué, Rachid Bouiguer, Lamin Ceesay, Madou Cessay, Boubacar Coulibaly, Valeria Erazo, John Patrick Ereso, Maria Estartús, Llúcia Garcia, Ahmadou Bamba Kanté, Pau Mac an Mhaoir, Ousman Manneh, Lama Mballow, Joffre Alejandro Mejía, Abril Moreno i Maria Noguer), que narren amb sensibilitat i cura les vivències de l’Omar, un jove que deixa el seu poble africà per instal·lar-se a Barcelona.

L’Omar arriba amb el desig d’aprendre i de formar-se, però amb cursos sense places i uns processos burocràtics i administratius tardaners, els seus anhels queden aturats. El film deixa espai als silencis, a la pausa, a la contemplació i als records que emergeixen de l’enyorança. Lluny de casa, l’Omar manté un contacte constant i proper amb la seva mare, a qui té una gran estima, però evita compartir la duresa del present.

Mare i fill contemplen el cel sota la mateixa lluna i per un moment, la distància sembla escurçar-se. La lluna digitalitzada que li fa arribar la seva mare i la veu familiar que se sent pels petits altaveus del mòbil de l’Omar converteixen l’enyor en una presència més propera. Aquest gest senzill crea un vincle que -en certa manera- també ens inclou.

La narració torna a Barcelona, on l’Omar, al peu d’un arbre que evoca aquells del seu poble, confessa a un amic -i, en silenci, a nosaltres-: “Aquí tot és molt difícil”. La ciutat s’esvaeix sota el cel blau de capvespre, i l’Omar, des de les alçades, ens mira. Travessant la pantalla, sembla conscient de la nostra presència i de què també nosaltres l’hem escoltat.

A vegades, però, els secrets s’amaguen, i no s’expliquen ni als amics més amics, i ens costa entendre per què fem el que fem o -més aviat- ens costa acceptar-ho. La tendresa d’una amistat d’infantesa entre la Gala i la Lluna es trenca quan la primera comença a buscar la complicitat de noies més grans. Lluna de sal (Mariona Martínez) parla del desig d’encaixar, de fer-se gran i de la duresa que pot provocar la vergonya adolescent. Perquè la Gala i la seva altivesa, no neixen sinó de la vergonya. Vergonya de l’autisme de la Lluna i de la incomoditat que de sobte suposa. Vergonya de poder semblar infantil i vulnerable. Vergonya de ser petita entre noies més grans.

El film, d’imatges austeres i netes, persegueix constantment mostrar allò que veiem, sense intenció d’imposar-se. Les imatges acompanyen el relat, però no en són les protagonistes. La força de la narrativa recau en el secret de la Gala, en aquesta vergonya, i en el menyspreu, que l’envaeix sobtadament i que no sap reconèixer. Lluna de sal explora temes sensibles com el tabú de les discapacitats, el caràcter explosiu de l’adolescència o el despertar sexual. Tanmateix, ho fa des d’un terreny conegut i segur, habitant en una solidesa que li impedeix arriscar-se a anar més enllà.

Durant sis minuts Confesiones (Manuel De Sobrón Martín) ens fa oblidar la ficció. Un pare, de veu pausada i suau explica al seu fill, en Manuel, l’origen del rebuig cap a la seva homosexualitat. A la pantalla, s’hi projecten imatges d’arxiu familiar de l’embaràs de la mare. El film, de to assagístic, es desplega com un cos nu, sincer: el cos de panxa rodona de la mare, que es mostra davant la càmera, el del pare, que confessa l’arrel del seu rebuig, i el del fill, exposat en la seva pròpia vulnerabilitat.

El muntatge d’imatges consecutives adopta una forma d’àlbum digital on algú fa passar les pàgines, mentre la veu en off trenca la distància amb l’espectador i el fa sentir, per un instant, en la pell del Manuel. Aquesta confessió paterna revela un rebuig que no naixia de l’odi, sinó del desig de descendència, la necessitat d’una generació per a qui el llinatge era vital. Confesiones esdevé un retrat personal i honest on l’arxiu familiar es converteix -en certa manera- en arxiu col·lectiu, capaç d’interpel·lar les vivències i experiències d’aquells qui l’escolten.

Fugim altra vegada a la ficció amb l’últim curtmetratge, Furia de Fran Moreno Blanco i Santi Pujol Amat. Una ficció que no s’escapa de la realitat, sinó que té la voluntat de mostrar-la. El cop, la ferida, la sang no són sinó elements que dramatitzen la cruesa d’una realitat que mai ningú desitjaria: el rebuig familiar. Així com el pare d’en Manuel es disculpa pel seu rebuig absurd i injustificat, la mare de l’Eric el fa saber que no el vol. Fugint del centre de menors l’Eric arriba a casa la seva mare en un rampell de calmar els seus nervis, però quan hi arriba topa de cara amb la realitat de la que fugia. La seva mare ha refet la seva vida i ell, en aquesta, ja no hi té cabuda.

Amb un 35 mm d’imatges aspres i contrastades, Furia no mostra la ràbia d’un jove desbocat sinó el dol d’un nen que és rebutjat per la seva mare i que, finalment, es veu obligat a acceptar-ho. Una confessió que s’ha sentit latent durant tot el visionat. El rebuig. El que traspassa el cos d’una noia que no vol ser mare, el d’un jove a qui el dia a dia no se li fa menys difícil, el d’una adolescent que és aïllada, el d’un fill a qui al seu pare li ha costat acceptar i el d’una mare esgotada que no sap què fer amb el seu fill, el rebuig en el seu estat més pur i desolat.