LO VELL I LO NOU

Mentre les bicicletes, arrossegades per la velocitat, només s’intueixen entre els forats dels arbres, el riu Danubi segueix el seu curs amb la mateixa calma obstinada, entregant els seus secrets davant la mirada del jove i ingenu Dídac, que pateix la desgràcia del primer amor. Però en aquest viatge, on les corrents decideixen per damunt dels personatges, és la natura qui acaba eclipsant tota voluntat de relat, amb la complicitat d’un material fílmic que es deixa experimentar entre aigua, flors i rostres.

Així es poden definir les sensacions d’Estrany riu, l’esperat debut de Jaume Claret Muxart. Una òpera prima que ens parla del Dídac (Jan Monter), un jove que se’n va de ruta amb bicicleta amb la seva família per terres alemanyes. Seguint el curs del riu Danubi, en Dídac s’endinsa en una espiral de reflexions i somnis sobre la naturalesa del primer amor, les maneres d’estimar, i on deixarà anar la seva imaginació per a viure vides que encara no li han arribat.

Podríem dir que Estrany riu és, fins ara, el pinacle de tot allò que el seu autor havia estat explorant. Filmada en 16 mm, Claret Muxart hi uneix una història familiar i amorosa amb un tractament interpersonal i distanciat que ja havia assajat a Ella i jo (2020). Aquesta vegada, però, amb un tractament de la imatge que porta a uns onirismes molt propis del cinema experimental de Teo Hernández o Paul Clipson. A partir de la materialitat mateixa del cel·luloide, Claret Muxart explora les textures de l’aigua, els cossos submergits, i la fusió entre el plaer sexual i el plaer de la natura.

La força d’Estrany riu radica, principalment, en la seva capacitat de crear un onirisme i una segona vida per la natura que filma. Els personatges no només hi transiten, sinó que formen part d’una arquitectura natural que va molt més enllà de tota narrativa explícita. Probablement, l’ànima de la pel·lícula es trobi en els pensaments i somnis del Dídac, qui tindrà visions romàntiques que oferirà a l’espectador com un regal. I és aleshores quan aquest pot imaginar, al seu costat, totes aquelles fantasies que algun dia també voldria viure.

L’exploració matèrica d’Estrany riu és tan interessant que, inevitablement, el relat familiar el qual explora hi queda petit. Potser, davant un debut interessant com aquest, que recull tot allò que l’autor ha anat creant i aprenent fins ara, hauria valgut la pena aprofundir encara més en l’aspecte fantàstic i deixar enrere una trama familiar que, d’alguna manera, no acaba de fer justícia a les intuïcions formals que el film posa en joc.

Amb tot, Estrany riu obre un ventall de potencialitats per a un cinema futur que Jaume Claret Muxart no s’amaga de voler investigar. Un debut que convida a desitjar més risc en l’experimentació, però que també ens permet imaginar el que vindrà d’un cineasta que, tot apunta, tindrà un recorregut llarg i ple d’exploracions.

Segurament, aquest amor per l’analògic que l’impulsa el farà créixer encara més. Un amor que pot donar lloc a històries que vagin més enllà de la narració convencional, on les textures, els paisatges filmats i els personatges que els habiten tinguin més força que qualsevol intent de racionalitat. Així comença una carrera que potser sabrà escapar del naturalisme quotidià, i de la psicologia neutre dels seus habitants, per endinsar-se en aquella fantasia que desitja, i que té tot el potencial de fer realitat.