LO VELL I LO NOU

La tercera de les seccions oficials de l’u22 portava el títol Habitar l’inevitable. I amb un nom així de volàtil, així de difuminada, les propostes que s’hi inscriuen responen a qüestions igual d’aèries. Explorant els vincles entre el territori i la identitat, les relacions que s’estableixen entre l’espai i el ser. Espais nous, espais vells, identitats confuses, perdudes i fantasmals. 

Comença la projecció amb El reflejo de la arena, de Guillermo Marín, i ja assenta precedent. Un documental que explora la memòria com eina de lluita, de reivindicació, la paraula com agulla que es cola a la primera capa de la pell. Un recull d’històries que es relaten quasi com un conte folklòric, que passa d’orella a orella. Que ballen entre la cruesa i el lirisme, explicades des d’una veritat palpable. Marín troba en els buits destorbats la bellesa d’allò que s’esvaeix – o que es veu obligat a esvair-se – i regala imatges de fantasmagories en directe. Amb una càmera viva que ens recorda que hi ha algú que la subjecta, el documental crea tensions entre allò sec i allò humit, allò tendre i allò punyent. La bellesa de l’espai i el dolor sobre el que levita.

Lucas Legua i Biel Herráez entenen de dolor, i ho demostren amb un curt inquietantment bell, Vestigis. Sobre la pèrdua i el deixar anar. O més aviat, l’aferrar-se i l’obsessió. Sobre un ritual macabrament dolç, de pares corcats pel dol, Vestigis explica un instant entre molts altres. Un cos que es desenterra i, per uns moments, és tornat a la vida sota un aire insuflat de deliri i de voluntat. D’enyorança. Una terra que es torna màgica, Llàtzer a les voreres d’un riu urbanitzat. Amb una fotografia de tons freds i suaus, es mostren rostres compungits, però estudiats. Rostres que no experiencia novetat, que repeteixen i mediten. L’espai es torna dens, com un fragment llunyà d’algun lloc que ha existit, però que, rondat per aquests cossos fantasmals, es converteix en un retall ombrívol. 

I de la foscor del màgic, a l’humor – i la crítica. En el visionat dels curts, l’ordre no era ben bé aquest, però permeteu-me la diferència a favor de la redacció. Esto no es una película sobre Cardenete, de Paula Martínez Artero, reconstrueix, no només un lloc, sinó una temporalitat sencera a partir de material d’arxiu. Un món ensemblat a base de fragments d’uns altres es converteixen en un document firmat per una mà increïblement present i personal. Martínez agafa vídeos enregistrats pel seu pare i tiets quan eren joves. Vídeos familiars, amb amics, de viatges, de les Olimpiades. Al pur estil Radu Jude, els combina amb anuncis i fragments televisius de l’època. I així fa un retrat, un retrat d’un moment que només pot conèixer a través de l’experiència externa. Amb enginy, ironia i un humor àcid i punyent, crea vincles i relacions que parlen d’un moment passat des d’una visió purament del present. Un cos cosit, fet collage. Un món digital poblat de fantasmes que ens deixen entrar, no només a la seva casa familiar o als carrers del seu poble – als carrers de Cardenete -, sinó a tot un repertori de les imatges que han construït el seu imaginari.

I si xerrem d’habitar allò inevitable, que hi ha més inevitable que el món digital. Al film de Martínez ja comencem a albirar la tendència, la creació d’un espai al que no podem existir perquè, finalment, ja no existeix com es mostra – el Cardenete de llavors, la Barcelona de llavors, ha fuit. Els darrers dos curts de la selecció acaben de portar la idea a port. 

Zirui Chen, amb Format error occurred at offset, crea una espècie de taulell de Warburg de difícil definició. Chen estableix relacions – unes més evidents que d’altres – partint d’una ferotge contemporaneïtat. Enfronta el concepte d’identitat amb els sistemes de funcionament de la IA, i el que comença com la recerca d’un joestereotipat, algoritmitzat, sistematitzat, deriva a una pluja de possibles lectures que, sent sincera, no me veig capaç de desxifrar. Empra la IA per fer una galeria sense parets i sense sostre, en la que encabir la immensitat del que suposa una identitat pròpia en un context completament globalitzat, la mateixa idea d’humanitat enfrontada a la tecnificació dels processos – fins ara entesos com – humans. Una metareflexió sobre el mateix dispositiu. 

En consonància amb habitar espais incorporis està Arma, de Lucas Lagrange, un documental que recorda a un Grand Theft Hamlet (2024) o The blackest sea (2016) portat al terreny de la imatge poètica. La imatge quasi contemplativa. En un shooter emprat com pràctica de les forces militars, Lagrange manté una conversa sobre el retorn. Sobre l’estranya normalitat que afronta algú que torna de la guerra, del servei. I amb una conversa ambigua sobre patis de casa o sobre actualitzacions d’un cotxe – al joc o a la realitat no sabria dir – crea una peça de força inimaginable. Transmet una inquietud palpable a partir de la normalitat, del casualisme dels intercanvis. Sense grans històries de supervivència, no imatges violentes, ni renous estridents, Lagrange parla dels terrors refugiant-se en la falsa seguretat d’un simulador. Una de les seves particularitats és, de fet, l’ús del dispositiu del shooter. Imatges exclusivament digitals, intrínsecament del dispositiu que empra. Visió nocturna, grans generals desdibuixats, primeres persones, efectes òptics amb el moviment. Tot tintat de les particularitats del simulador, constitueixen en si mateixes una reflexió sobre el dispositif de gravació. I entre l’esgarrifosa tranquil·litat, un silenci i un tret. I molts d’altres. I de sobte tants que el volum sembla baixar i ja no et tenen corpresa. I Lagrange ho aconsegueix. Hem habitat el possible terreny de guerra, i ara els trets se’ns fan amens.