LO VELL I LO NOU

A pocs dies que “One Battle after Another” (2025), el darrer projecte de Paul Thomas Anderson, desemboqui en les nostres sales, el clima polític i social dels Estats Units ha assolit greus punts d’ebullició. Aquest nou film, amb un elenc capdavantejat per Leonardo DiCaprio i Chase Infiniti, penetra amb contundència a una òrbita crítica sobre l’Amèrica contemporània. El cineasta sempre nodreix el seu discurs amb un sentit de l’ambivalença poc freqüent en el cinema actual, fagocitat per la immediatesa, l’absència de reflexió i la manca de comunicació real entre els savis i els aprenents. Aquesta nova contribució pren un punt de vista molt clar, com és el d’un pare que va pertànyer a un grup revolucionari durant la dècada dels vuitanta i ha de prendre cura de la seva filla, la mare de la qual també va implicar-se en les lluites contraculturals del període. 

Anderson assimila les línies argumentals de la novel·la original de Thomas Pynchon, “Vineland”, per adaptar-la tant a les necessitats del llenguatge cinematogràfic com de l’estat ianqui, emmalaltit per una dinàmica nihilista i totalitària que el corca per dins. Aquesta obra de resistència, que treballa la posada en escena i el muntatge en paral·lel amb una exquisidesa extraordinària, sintetitza els trets identificatius d’aquest autor, la trajectòria del qual és una de les més fascinants de resseguir dels anys recents.

En primer lloc, cal tenir en compte que Anderson es un cineasta travessat pel pensament psicoanalític. La seva visió sol recaure sobre masculinitats que perden els seus referents i s’aboquen a una crisi de valors, però al llarg del seu recorregut ha anat ampliant el seu radi de pensament fins abordar qüestions més estructurals. La seva enigmàtica obra mestra “The Master” (2012) estableix una incisiva relació entre la doctrina de la Cienciologia i la lògica de l’autoajuda, tendència ja encarnada prèviament pel cèlebre personatge de Tom Cruise a “Magnolia” (1999). No obstant això, la seva mirada mai és de sobrevol i és un expert en captar les inèrcies del seu temps per reorganitzar-les creativament. A “The Master” batega el cor de la seva necessitat expressiva.

Des del seu primer llargmetratge, “Hard Eight (Sydney)” (1996), Anderson ha construït una visió demiúrgica arran del diagnòstic de tots aquells factors que asseguren la supervivència dels grans relats i dels arguments universals. Tant “Hard Eight” com les ambicioses “Boogie Nights” (1997) i “Magnolia” es recolzen sobre la base de les relacions paternofilials i de la falta d’acompanyament que pateix l’individu modern. 

Els primers treballs de l’autor, que teixeixen vincles creuats a partir d’un assortiment d’històries, es roden amb un temperament compulsiu i apassionat, però amb els anys ha assolit un grau de virtuosisme proper a la precisió febril d’Stanley Kubrick. En un primer moment, Anderson exigia que el xoc dels talls del muntatge acompanyés l’estat anímic trencat dels personatges, i alhora polia la tècnica del pla seqüència com a desvetllament progressiu de l’escenografia. De mica en mica, però, Anderson s’inclinà cap a una concepció molt més polièdrica i compacta de l’espai fílmic, fins al punt que cada desplaçament de la càmera desvetlla un misteri nou. 

El director de “Punch-Drunk Love” (2002) trena la primera meitat de la seva carrera abraçant un apassionat manierisme, tot recollint la tradició del Nou Hollywood d’Scorsese i de Palma i fins a refinar el seu estil. “Punch-Drunk Love, protagonitzada per Adam Sandler, marca el llindar entre les dues etapes del cineasta i renta la cara de les comèdies romàntiques, els guions de les quals encara depenien massa de les fórmules associades al boy meets girl. Cineastes coetanis com Hal Hartley ja se n’havien adonat d’aquest desgast, però Anderson gaudeix especialment desarticulant tant les constants dels gèneres cinematogràfics com els pilars sobre els quals es neix -i reneix- el somni americà, arrelat al model egomaníac de l’oportunitat de l’afortunat. Aquesta perspectiva autoexplotativa, afí a les formes de dominació originades al segle XX, la va capturar amb ràbia a “There will be Blood” (2007), des d’on construeix un entorn fàustic per rellegir clàssics com “Greed” (1924), d’Erich von Stroheim.

No obstant això, el film que representa un salt qualitatiu en la seva filmografia i on comença a polir les excentricitats interpretatives per assolir una mirada densa i madura és, en efecte, “The Master”. Fins a aquell punt, Anderson s’havia manifestat com un director molt enginyós, que sabia extreure la part més sacrificada dels actors i que feia implosionar el llenguatge del mitjà gràcies a una capacitat formidable d’intervenir sobre les trames. Des de llavors, Anderson s’ha erigit com algú que posa l’esperit en la seva feina i que interroga el cor de l’home contemporani amb la lucidesa del literat. 

“The Master”, que només amb quatre fotogrames ja descriu la neurosi de combat que pateix el protagonista -un memorable Joaquin Phoenix-, és el drama de dos homes que es complementen a la perfecció. L’alè poètic de “The Master”, que també s’aguanta per un imperial Philip Seymour-Hoffman, ens parla de la recerca d’esperances d’un país que havia intervingut a la Segona Guerra Mundial, de la felicitat tergiversada fins a convertir-se en una obligació moral i del trauma com a estructura de tota vida humana. Anderson confia cegament en el primer pla i en el rostre com a lloc essencial d’inscripció del llenguatge, i que ofega un dolor que pugna per sortir. Les escenes de transferència psicoanalítica entre Seymour-Hoffman, que es posa en la pell del líder de la Cienciologia, i Phoenix, que dona vida a un soldat anònim, són el duel interpretatiu més sorprenent del que portem de segle en el cinema.  

És el teòric Zygmunt Bauman qui argumenta que la postmodernitat és la modernitat que es psicoanalitza per acceptar la seva pròpia impossibilitat. En aquest terreny líquid, el cinema nord-americà s’emmiralla en un món sobresaturat d’imatges i les majors sofreixen una severa reordenació dels models de consum. En aquest punt d’incertesa, d’etern retorn del mateix i de cul-de-sac, Anderson, anàlogament a les velles veus com Spielberg o a directors més populars com Tarantino o Christopher Nolan, continua operant des d’un bastió privilegiat, però sense encara adquirir el renom d’aquests. 

Fins a “Inherent Vice” (2014), els personatges masculins d’Anderson exerceixen predomini sobre els femenins, però el grau de consciència sobre la seva caracterització i el seu eix d’acció és molt elevat. L’obra d’Anderson mira cap a la posteritat i té la pell dels clàssics, però no carrega amb els prejudicis sobre les dones que manifestaven els artesans dels anys trenta i quaranta. Aquesta primera adaptació de la novel·la homònima de Pynchon es descobreix a poc a poc i pinta un món que s’esvaeix, com és el de la comunitat hippie dels setanta a Califòrnia. Anderson, que segueix a un detectiu privat afectat per les drogues i enamorat d’una dona que desapareix inesperadament, relega al seu heroi a la passivitat. Torna a fitxar a Phoenix, decisió que no fou casual, perquè l’actor volia continuar explorant la seva deriva com a individu que projecta la cara fosca del llustre masculí, associat a stars com Brad Pitt.

Tot el film està empastifat de misteris irresolubles, pistes falses, figures que es debaten entre els seus valors i el que són en realitat i institucions sense escrúpols que n’encobreixen d’altres. A la poderosa escena de la clínica ressonen les atmosferes de “A Clockwork Orange” (1971) o d’”Eyes wide Shut” (1999), i si la narrativa de Pynchon comprèn la multiplicitat i el barroquisme, el cineasta s’hi familiaritza per donar lloc a una pel·lícula plena de plecs, d’ondulacions i de veus superposades. El relat, una espècie de “To have and have not” (1944) postmodern, s’escriu, s’esborra i genera preguntes constants sobre quina relació guarda cada escena amb les anteriors.

Tres anys després, a “Phantom Thread” (2017), tot funciona a un nivell molt complicat d’igualar. És un film impenetrable, reticent a classificacions i molt robust en la seva proposta visual. Anderson substitueix la plàstica oceànica d’”Inherent Vice”, que també bevia molt de la tradició de “Vertigo” (1958) i de l’imaginari de la costa oest, per un prisma escultòric, blanquinós i sobri, com les facanes de les cases riques de Londres. Les notes pianístiques de la banda sonora rellisquen pels bells vestits confeccionats per Reynolds Woodcock (encarnat per un Daniel Day-Lewis que mostra la seva faceta més personal i profunda, després d’una actuació desmesurada a “There will be blood”), un geni pigmaliònic i obsessiu. Anderson realça la fascinació per la contemplació artística en una agredolça història d’amor neoclàssica, que sembla modelada per les mans de Bernini o per l’orfebreria del Kubrick de “Barry Lyndon” (1975). 

“Phantom Thread”, també deutora del cinema de fantasmes dels anys quaranta a Hollywood, es belluga en la línia entre la salut i la malaltia, la perfecció i la insània, l’ordre i el desordre, en un exercici que s’impregna a la pell com l’olor d’una colònia. Calen molta experiència, meditació i talent per fabricar una pel·lícula tan ben acoblada i que sap amb tanta certesa per quina mar embravit navega. 

Després d’una etapa de serietat, Anderson estrena “Licorice Pizza” (2022), film que recull els ecos de George Lucas i de Robert Altman per tornar a revisar els bojos anys setanta, on també s’emmarca “Boogie Nights”. No obstant això, si la celebrada pel·lícula sobre la indústria de la pornografia posa en escena un ascens i una caiguda, “Licorice Pizza” recorre als episodis o al format de pel·lícula-riu per empènyer al cinema cap a un terreny porós, gens nostàlgic i ambigu.

El cineasta fa front a la mentalitat masclista i sexualitzant que sempre ha regit els negocis i explica una història d’amor entre un jove emprenedor -un simpàtic Cooper Hoffman, fill del difunt Seymour-Hoffman- i una adulta sense feina estable -una genial i debutant en cinema Alana Haim. Els cinc primers minuts de “Licorice Pizza”, amb la veu de Nina Simone fent vibrar l’escena, són pura escriptura visual dels gestos de la sensualitat. En el cas de Paul Thomas Anderson, però, mai es pot donar res per suposat.

Al contrari del què pot semblar en la superfície, el film no és pas celebratori i es desplega sobre un fons de lamentació. Tots els personatges són escenificacions paròdiques de si mateixos perquè necessiten sobreviure al panorama de la crisi del petroli. Hi ha un grau  autoconscient i alhora de transparència rere les imatges d’aquesta comèdia, on els pàlpits del desig es construeixen i es deconstrueixen continuament. De fet, “Licorice Pizza” retrata els anys previs del que entendríem per romanç.

Finalment, “One Battle after Another” ressonarà entre el públic com una pel·lícula de l’avui però també del sempre. Posseeix un aire de metratge definitiu, de composició tancada i senzilla de seguir, tan senzilla que per fer-la cal haver creuat els pantans de la complexitat. Anderson ja ha esdevingut un dels grans intèrprets de la història contemporània del seu país, i cada obra seva és similar i diferent respecte a totes les anteriors.

El to d’aquest thriller és sardònic, desesperat i es queda a mig camí entre la fe i la resignació; la primera de les dues encarnada en la confiança que Anderson transmet vers les generacions que el succeeixen, perquè sap que els ideals de la seva s’han esvaït per complet.

Resulta difícil albirar quin tipus de pel·lícules ens seguirà llegant aquest autor prolífic, perquè amb aquesta obra monumental d’enguany sembla com si hagués espremut totes les possibilitats de la narració cinematogràfica que tenia a la seva disposició. Anderson ha conquerit el nostre imaginari, ha pres el relleu dels mestres del clàssic i del modern i lluita perquè el cinema reprengui el paper de centralitat cultural que li correspon. En les seves mans, està tot per dir.