LO VELL I LO NOU

La setmana passada va tenir lloc el Festival de Cinema Jove u22, una reunió anual d’exhibició i promoció de veus cinematogràfiques emergents. Mesclat amb retrospectives, taules rodones i altres activitats paral·leles diverses, el festival serveix com a espai per donar a conèixer noves autories que, efectuant els seus primers passos en el format del curtmetratge, tracten ja de consolidar-se com les plurals veus del futur. El passat divendres 19 de setembre, l’u22 projectava la segona de les quatre seleccions de curtmetratges a competició. 

El títol que donava nom a la segona selecció fou Ferides (in)finites. En aquest sentit, s’anunciaven com un treball sobre l’exploració del trauma col·lectiu i íntim, i com aquestes cicatrius mai sanades acaben sembrant dubtes en qui som o quin propòsit tenim al món. Prometien també un apropament més realista i centrat en les diverses manifestacions de la imatge documental, molt allunyada del caire oníric o delirant de l’anterior selecció.

Obria la sessió la hipnòtica El Mapa del Agua, de Carlota González Gómez. La gairebé mitja hora de metratge ens endinsava en una metòdica radiografia de l’entorn rural de la Regió de Múrcia. Es tracta d’un exercici de cinéma vérité on la càmera presumeix de tenir un ull prodigiós pel que fa al pensament de la imatge, i les implicacions compositives i de muntatge amb que vehiculen aquest retrat d’una comunitat en crisi. La representació de l’explotació agrícola de la terra adopta una estructura circular que neix a la mar i desemboca en un paisatge completament desolador, en què la contraposició amb la figura humana evidencia allò que ja no es pot negar, que se’ns ha robat el futur. La qüestió de la mirada es configura com una acceptació d’aquest irremeiable fet.

Però de paisatges contraposats a la mirada humana, passàvem a un curtmetratge d’aposta purament física. Amb Tres mares, de Beruh Pietx Prat, la imatge d’estètica intencionadament domèstica i amateur donava forma a la perpètua cerca d’una tercera imatge constitutiva, aquella que pren materialització sempre entre la que tenim i aquella faltant. Es tracta de l’exploració de la directora i la seva germana a les implicacions identitàries de l’adopció. Pietx Prat, nascuda a Etiòpia i criada a Osona, filma un testimoni íntim i familiar ofegat per gestos, petjades i danses. Una exploració i alliberació del cos per trobar la incomprensible essència de la nostra pell.

El viento que golpea mi ventana, d’Emilio Hupe, s’imposava en aquesta sessió de curtmetratges com quan et banyen d’imprevist amb una galleda d’aigua gelada. El documental d’Hupe reobre una ferida ja fa temps cicatritzada, com és la mort d’un besavi patern seu a causa d’una malaltia minera. Amb un distanciament gairebé total, i adoptant l’entrevista i la lectura oral com eines per allunyar qualsevol sentimentalisme, el director interroga i s’interroga per la mort, la fe, i la memòria a partir de les banalitats més absolutes de la vida, qüestions que mai abans havien estat plantejades – per la seva nimietat – i la intranquilitat d’uns entrevistats que cada cop tenen menys clar el tipus de pel·lícula en que estan participant.

El fet d’adoptar la cerca i la curiositat intrínseca del procés com la pròpia finalitat de la pel·lícula era també el cas de Una història compartida, d’Àlex M. Llorens. En aquest documental de tall més convencional, un grup de joves adoptades de la Xina durant els anys del canvi de segle es reuneixen per compartir la seva experiència. No obstant, en aquest cas la cerca no sorgia d’una interrogació per la forma o la maièutica, sinó de l’acumulació monòtona d’un seguit de veus que no són sinó peces d’un imaginari compartit ja conegut – sense atrevir-se a aventurar-se a les seves àrees més conflictives –, donant un resultat un tant menys estimulant i més reiteratiu. Tot i que el discurs sembla desgastar-se ja amb els primers testimonis, i amb la repetició d’alternança entre testimoni i imatge d’arxiu, l’apropament sincer i honest de la proposta justifiquen el seu caràcter (in)finit, que posa punt on podria haver-hi – on s’exigeix, realment – una coma.

La sessió tancava amb l’única ficció d’aquesta selecció, tan decantada per un apropament documental a l’hora d’explorar el trauma. Aigua Salina, d’Abraham Delgado i Ivet Moreno, ens plantejava un relat entre la malenconia i l’inquietant, en què una dona cuida a una nina hiperrealista com si es tractés d’un fill seu. Malauradament, en tota la seva planificació formal s’escolen els manierismes de l’escola que ha tutoritzat aquest curtmetratge, evitant que aquest exploti les seves capacitats dramàtiques i creatives. Amb tanta ostentació tècnica que es perd en una maldestra adequació al text, un es pregunta quanta austera sensibilitat es podria haver guanyat amb una major confiança i reflexió darrere de les imatges.

En una sessió tan marcada i travessada pel trauma, el dol i la incertesa – en definitiva, un silenci còsmic a les preguntes del passat que ens veiem forçats a convertir en respostes pel futur –, destaca per sobre d’una primera voluntat de resiliència, un redescobriment d’un mateix i del seu lloc al món – a la seva comunitat, a la seva família –. Més que res, es pot trobar al llarg de tota la selecció una reivindicació de la veritable llar com a agent reparadora de les ferides que, lluny de desaparèixer, haurem d’aprendre a suportar.