LO VELL I LO NOU

La setmana passada va tenir lloc el Festival de Cinema Jove u22, una reunió anual d’exhibició i promoció de veus cinematogràfiques emergents. Mesclat amb retrospectives, taules rodones i altres activitats paral·leles diverses, el festival serveix com a espai per donar a conèixer noves autories que, efectuant els seus primers passos en el format del curtmetratge, tracten ja de consolidar-se com les plurals veus del futur. El passat dijous 18 de setembre, l’u22 projectava la primera de les quatre seleccions de curtmetratges a competició. 

La primera selecció de curts s’agrupava sota l’etiqueta “Entre deliris i somnis”. Això era, convenientment, per la seva aposta cap a l’oníric, el seu diàleg amb el fantàstic, i una certa sensibilitat que s’allunya de la literalitat dels objectes físics en la seva dimensió real, deformant les seves imatges en un viatge que anhela l’evasió per sobre de l’habitar, trobant no obstant una lectura diferent – més propera – del món.

El curtmetratge que inaugurava la selecció era Desencanto: A veces me siento el puto amo, pero hoy sólo me siento un puto (Víctor Soho). En aquest film de títol tan excessivament carregat, sobresaturat i aliteratiu, el seu director efectuava una personalíssima exploració de la ment i la salut mental en la hipermodernitat del món contemporani, hipertecnificat i digital. En un doble relat que gira entorn de pensaments suïcides, alienació i l’incessant consum d’imatges, missatges i ideologies dels algoritmes de les xarxes socials, la imatge digitalitzada contamina la psicosi íntima, trenca la continuïtat, l’harmonia compositiva i reconfigura els significants de tradicions formals establertes en els gèneres més convencionals. La figura de l’home invisible es recupera en el personatge d’un detectiu que es defineix per aquest anonimat que li facilita tan (in)convenientment la despersonalització de les pantalles, la Rebe és una sort de vampir que es fereix al tocar la llum perquè s’ha enfonsat en les brillants pantalles fluorescents de la seva habitació. Sobre-estimulant i amb un ampli ventall de reflexions, potser el que li costa precisament és trobar una forma més suau de canviar radicalment el to, en un film on ens movem constantment entre els dos extrems de l’espectre anímic. Tot i que aquests descol·locaments puntuals poden veure’s també com una virtut, no deixen de semblar parcialment efectistes. Però potser sobre efectismes ens toca parlar, efectivament, en el consumisme digital del món que habitem.

Contrastant amb el primer curt de tall hiperdigitalitzat, el següent deliri s’inscrivia en uns cànons molt més convencionals, i plenament abraçats al gènere del fantàstic en la seva faceta més clàssica. Bevent obertament de referents tan consolidats en l’imaginari del fantàstic, des dels contes de Carroll a la imatgeria de Miyazaki, passant per les manifestacions més violentes i turbulentes de l’obra lynchiana, Lorsque La Nuit Tombe (Mathieu Chéreau) centra tots els seus esforços en la construcció d’una atmosfera del folk horror. Després de la sobrecàrrega d’estímuls que obria la sessió, la quietud de la càmera i el pesat moviment del vagar s’imposaven en un macabre coming-of-age on una sort d’Alicia realitza el ritu d’iniciació al món. El curt tècnicament més depurat de la sessió ens deixava entreveure en la seva treballada fotografia en blanc i negre la seva honesta simplicitat de faula. Tot i que funciona millor la seva primera part més críptica i enigmàtica, dona gust veure en una proposta així un imaginari fantàstic tan viu.

La sessió continuava amb una breu peça de format diari-filmat, Geometría bàsica de la muntanya del Montsianell (Antoni Grañana). En aquesta exploració del paisatge, la natura es torna arquitectura, geometria, i abstracció. A partir de filmar una localització natural concreta, Grañana vehicula la imatge amateur de la seva càmera digital cap a una revelació del seu caràcter intrínsecament íntim i nostàlgic. El muntatge, tot i que a vegades resulta més tosc que enginyós, s’aprofita de l’humor constant per rebutjar des d’un inici el que se suposava que era el plantejament de la proposta: l’àmbit científic. La imposició geomètrica a la muntanya no serveix més que per alliberar-la de les normes objectives del món matemàtic, en un exercici d’ironia i avantguarda.

A continuació ens desvinculàvem ja per complet de qualsevol noció de relat, amb E.P. (Guillem BG). El relat en aquest cas es dissol del tot en la reproducció d’un vinil que detona tota una vasta exploració de textures en una cerca per l’orgànic. Recuperem la idea del vagar, que està present en un grau o un altre en tots els curts de la selecció, en aquest film en específic com el procés de cerca d’un ritme concret. Si en els curts anteriors havíem revisitat gèneres com la ciència-ficció o el fantàstic folklòric, aquest ambiciós exercici d’avantguarda dona un tastet de les possibilitats de futur d’un gènere com el musical. La interrogació pel moviment i la forma de l’orgànic es torna en una festiva dansa que celebra la vida i el seu pas, un tribut tant a la música com als silencis. És una llarga i extravagant seqüència d’imatges que reben la seva potència en la seva absoluta autonomia, però que funcionen per acumulació.

Clausurava la sessió la breu animació Y ahora… ¿qué? (Luci Vicente). Després d’una llarga experimentació de textures pel que pertoca a la imatge cinematogràfica, Vicente ens sorprenia amb la portentosa tècnica d’una animació que tractava de recuperar, a partir del seu joc cromàtic, plàstic i fluït, una fugaç subjectivitat en estat de trànsit. La por a la mort es torna en celebració a la vida, i la memòria en una mutabilitat fluïda i en urgència. El traçat lliure i la fluïdesa involuntària del record dins la ment d’algú qui acaba de trobar-se per accident amb la mort, porten a l’anhel d’un etern retorn en la imatge nítida d’un mateix. 

Si alguna cosa compartien els cinc curtmetratges era, traient l’esperit jove completament fresc i jovial, la seva joie de vivre. Des dels ritus d’iniciació al món fins a l’irremeiable final que no podem evitar sinó esperar, tots aquests films desprenen una urgència de celebració per l’aquí, una reivindicació de la nostàlgia i una acceptació i consciència absoluta del jo.