LO VELL I LO NOU

Carla Simón ha presentat aquest setembre Romería, el seu tercer llargmetratge, seleccionat a la competició oficial del Festival de Cannes. Després de l’èxit internacional d’Estiu 1993 i d’Alcarràs, la directora catalana ha esdevingut una de les cineastes més destacades de l’escena cinematogràfica catalana i espanyola. En aquesta entrevista conversem amb ella sobre el seu recorregut i els reptes del nou film.

La primera pregunta és sobre el fet que a Romeria s’expliqui la mateixa història dues vegades, però de manera gairebé oposada: primer a través de la paraula parlada i dels testimonis, que sovint es contradiuen, i després a través de la imaginació i de la reconstrucció d’allò que no es podia veure. Com va sorgir, durant el procés, aquesta repetició i doble manera de narrar?

A mesura que m’anava adonant que volia fer una pel·lícula sobre la memòria, i sobre com la memòria no és gaire fiable i és molt subjectiva i selectiva, vaig anar trobant aquesta estructura: la idea episòdica d’anar coneixent primer un tiet, després l’altre tiet, la tieta, els avis… i, quan la protagonista s’adona que les peces no encaixen, la manera de solucionar aquest trencaclosques és a través de la imaginació. Entenent que, fins i tot si els seus pares estiguessin vius, tampoc el seu relat seria tan viable, ja que la memòria es va transformant en el cap de cadascú. Així doncs, per què no inventar-te-la per poder visualitzar-la o, en el meu cas, fer servir el cinema per crear aquestes imatges que em falten?

Llavors, a mesura que anava trobant el que realment volia explicar i l’estructura de la pel·lícula, també es va fer molt natural posar en qüestió l’estil realista que havia practicat fins al moment. A més, m’agradava la idea d’una estructura diferent, en el sentit que tens la sensació que la pel·lícula s’està acabant i, tot seguit, n’hi comença una de nova. I aquesta idea de pel·lícula dins de la pel·lícula, quan s’està parlant del relat, em semblava molt interessant. 

Al començament, teníem molts dubtes sobre com portaríem a terme aquesta part imaginada, i l’associàvem amb una cosa més propera al somni. Però vam arribar a un punt en què, per a mi, era molt important que quedés molt clar que hi havia una voluntat d’imaginar-nos. Perquè imaginar, a diferència de somiar, és somiar amb vigília; per tant, tu condueixes allò que t’imagines.

Així doncs, tot està fet des d’un lloc molt lliure, però a partir d’imatges que ella ha filmat amb la videocàmera, d’objectes que li han aparegut a la realitat, de coses que li han explicat, i fins i tot d’ells mateixos interpretant els pares. Al capdavall, imaginem a partir de tot allò que coneixem i que hem vist, i ella no té imatges dels seus pares —o en té molt poques. D’alguna manera, va ser com crear un joc de miralls, que es va convertir en un exercici interessant.

Seguint amb això, et volia preguntar justament per la decisió que els mateixos actors que interpreten els personatges en el present siguin també els pares en la imaginació de la protagonista. Com vas arribar a prendre aquesta decisió?

Doncs és curiós, perquè era una de les coses que tenia claríssimes des d’un inici, que evidentment ho vam posar en qüestió en un moment molt avançat del guió, però jo tenia molt clar que havia de ser així. Perquè, justament, el que em passa a mi és que tinc molt poques fotos dels meus pares. Tinc un vídeo de la meva mare on l’he vist moure’s, i un Super 8 del meu pare, de quan era molt petit, o sigui, nen i adolescent, però ja està. Clar, jo, quan intento imaginar els meus pares, em costa molt posar imatges. I aleshores, amb aquesta idea d’imaginar-nos a partir del que coneixem, vaig decidir fer-ho així.
A falta d’imatges, ella s’imagina ella mateixa sent la seva mare i el seu cosí, que és el que té més a l’abast en aquest moment, sent el seu pare. I em semblava també la manera d’unir aquesta idea amb la necessitat de viure, en pell de la mare, durant una estoneta aquesta vida.

Quan decideixes imaginar en lloc de limitar-te als testimonis, hi ha un gest de desafiament i de recuperació d’un cinema més visual que narratiu. Vas fer també aquesta reflexió en plantejar la part final de Romeria?

Sí, hi havia la voluntat de la idea de reparar. Perquè les coses es van enquistar d’una manera pessimista, i jo sento que, a la generació dels vuitanta, se’ls han atribuït paraules com la vergonya, la culpa, el càstig; em semblen adjectius que no els hi pertanyen gens, perquè, en realitat, quan ho penses, eren gent jove, nascuda i crescuda com a nens durant el franquisme, amb una repressió absoluta. Arriba la llibertat, i l’única cosa que poden fer es abraçar-la fins al final, sense saber les conseqüències ni de l’heroïna, ni que molt menys vindria la sida després.

Llavors, jo crec que el que els hi va passar és una putada. I  pensar que ells tenien la voluntat d’acabar així em sembla absurd… Tota aquesta cosa de culpar-los, o fins i tot parlar de càstig, encara em sembla més absurd. Jo, que soc d’una nova generació, tinc una mirada segurament molt oposada a la dels meus avis sobre això, que, clar, ells venen d’un altre tipus de societat, i jo surto d’aquesta nova manera de veure les coses de la generació dels meus pares.

És un exercici de reparació i d’adonar-nos que el llenguatge i la manera de mirar influeixen molt en com es perceben les coses, i que, en realitat, això es pot trencar d’alguna manera.  Així és com tinc aquesta visió optimista que, a vegades, dins d’una cadena transgeneracional i d’una certa manera de veure les coses, de tant en tant pot haver algú que diu: doncs, fins aquí.

Canviant de tema, sempre se t’ha descrit com una directora lligada a aquell moviment que s’ha anomenat neuroralisme espanyol, però les teves dues últimes pel·lícules, tant Carta para mi madre para mi hijo com Romeria, s’allunyen força d’aquest estil. Com vius aquesta evolució constant del teu cinema, que sembla tan natural però alhora es mou amb una gran rapidesa?

Jo entenc el cinema com una constant cerca. Si arriba el dia que vagi a fer una pel·lícula i sento que ja la sé fer, el millor seria no rodar-la. En altres paraules, estar experimentant i buscant coses noves és necessari, i per evolucionar com a cineasta has de sentir que creixes.

Tot el tema del naturalisme i de com treballar amb els actors és una cosa que sento que encara em queda molt d’espai per explorar, perquè és molt difícil aquest tipus de treball, i aprenc cada vegada que he filmat així. Crec que és un to amb què em sento molt còmoda i que encara tinc espai per evolucionar-hi.

Però alhora també crec que el cinema té molt de potencial, i que aquest compromís tan fort que jo sentia amb la realitat l’he de qüestionar per poder utilitzar-lo d’altres maneres. Sentia que volia, d’alguna manera, utilitzar aquesta dimensió més poètica que pot tenir el cinema. Amb Alcarràs, per exemple, recordo haver-ho fet quasi al revés: en lloc de filmar-ho més bonic, ho feia a través dels personatges perquè no quedés tan bonic i no romantitzar-ho. M’agrada que cada projecte aporti algun descobriment nou.

I sobre aquest mateix tema, com t’enfrontes, dins d’aquesta evolució, a explorar nous gèneres, com el fantàstic o el musical? Com afrontes aquest repte?

En les dues primeres pel·lícules, com a cineasta, pot ser que es tinguin certes pors. En aquells moments penses: a veure com ho faig per poder continuar fent pel·lícules, cosa que no és gens òbvia.

I, d’alguna manera, em sentia com una mica més… em posava certs límits, no? Ara, amb la sensació que puc fer d’això la meva manera de viure, em sento molt més lliure i,  també, amb la possibilitat d’entendre el cinema com un joc. Un joc que et permet provar coses i, evidentment, qüestionar els gèneres i explorar diferents registres, sobretot.

Respecte al que deies del realisme o naturalisme abans, estem en un moment molt interessant, perquè Espanya venia d’una evolució on es considerava realista un tipus d’actuació. Jo sempre poso com a punt d’inflexió La Leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta, perquè, a mi, personalment, em va obrir molt els ulls cap a una altra manera de treballar amb els actors i amb l’actuació.

No només a partir d’aquesta pel·lícula, però sí que vaig notar que va començar un altre tipus de realisme diferent del que estava establert. El cinema espanyol sempre ha estat molt proper a intentar retratar la realitat, però sempre de maneres diverses. Així doncs, crec que hi ha un naturalisme bastant nou i, ara que ja està una mica establert, estem en un moment interessant per qüestionar-lo.

En aquest sentit, sento que hi ha veus molt interessants de tota una nova generació que van en direccions molt diferents, amb actrius super rígides, neutres o cap a altres registres, que igualment aconsegueixen emocionar d’una altra manera. Per això crec que sí que ens estem obrint a altres mirades, i em resulta extremadament interessant.

I ja per anar acabant… En les teves pel·lícules hi ha molt d’autoficció, partint de material personal real. Com ha estat per a tu mostrar-te així i quin futur li veus a aquesta dimensió tan personal del teu cinema?

Clar, ara mateix em sento com en un lloc nou. Tinc la sensació que aquestes tres pel·lícules que he fet parlen del passat i també de les meves famílies, des del punt de vista de la nova generació d’aquestes famílies, que era on jo pertanyia. Però ara he estat mare, he creat la meva pròpia família i ja soc part de la generació del mig. Crec que això em dóna un nou punt de vista sobre les coses.

En aquest sentit, encara no tinc una reflexió completa, però sempre veig les coses de manera diferent. Sobretot, sento que estic en un horitzó molt obert. Fins ara, he estat treballant temes molt personals, i crec que la família té una dimensió molt interessant, perquè són relacions molt complexes que tenim des del naixement, amb tots els traumes i l’amor que comporten, però són relacions extremadament valuoses.

Sí que em ve de gust explorar mons que potser no conec gens, i a través del cinema és una excel·lent forma d’entrar-hi. Al final, el cinema també m’ha servit per entendre amb més profunditat tot això més personal i relacionat amb la meva família, però hi ha llocs que m’agradaria explorar, i les pel·lícules són una excusa per fer-ho.

Crec que necessito una mena de pausa sobre tot això tan personal, tot i que és indissociable, perquè la família continuarà, i els fills fan reflexionar molt, fan reviure la infància. Segur que tornaré a aquests temes, però potser més endavant.