LO VELL I LO NOU

Joshua Oppenheimer s’aventura a experimentar lliurement les possibilitats intrincades de la ficció – i les excitants convencions dels gèneres cinematogràfics – amb l’atrevida i arriscada The End. Un drama intrafamiliar en clau de musical postapocalíptic on una influència externa remou les dinàmiques i la calma del seu petit món.

Un repartiment estel·lar, encapçalat per la sempre versàtil Tilda Swinton, l’encara prometedor George MacKay i el sempre infal·lible Michael Shannon, es tanca en la comoditat burgesa d’un petit búnquer un quart de segle després del col·lapse mediambiental de la Terra. El fill – a qui dona vida MacKay – ha nascut en aquest búnquer i mai ha entaulat contacte amb el món exterior. Per tant, el seu relat del món es construeix a base de les pintures de la seva sala d’estar, la maqueta que construeix junt amb el seu pare d’ença que té ús de raó, i les tendres anècdotes tant dels seus pares com del personal de servei. Antany, el món estava ple d’estranys. Mantenim distància. Tants són els perills. L’arribada d’una noia a aquesta aïllada cova agitarà primerament els nervis de la pacífica gent que allà hi habita, i més tard el mateix relat constitutiu no només d’aquell qui va néixer sense exposar-se a la llum del món, sinó d’aquells qui, de tant temps tancats, havien començat a creure les seves pròpies mentides.

Els primers compassos de The End ja vertebren la particularitat del seu món. La mare desperta violentament del seu son i, contradient les preocupacions del seu marit, adjudica el seu malestar a la set en comptes d’un malson. Tot seguit som testimonis del gèlid despertar de la cova, la música s’obre pas lentament mentre recorrem els foscos passadissos que porten a la còmoda llar. Sense previ avís, els paisatges claustrofòbics d’aquesta mina de sal donen pas, amb l’esclat de la música, a solemnes pintures paisatgístiques. Paisatges que envaeixen la imatge fins al moment en què la càmera es mou, i es dirigeix cap a la maqueta que el fill retoca amb tanta cura, començant el primer dels extravagants números musicals de la pel·lícula. De la gèlida immediatesa de l’exterior a la càlida il·luminació d’un món completament maquetat. Tot i que l’objecte de conflicte no apareixerà fins passats els vint minuts, la narració d’Oppenheimer i les directrius narratològiques del musical ens marquen les normes de l’statu quo i la subseqüent crisi que hauran d’enfrontar els personatges quan la seva pau es vegi interrompuda.

El fet que la línia argumental es dibuixi en les primeres pàgines suposa una espasa de doble fil. És a partir de l’enteniment dels codis del musical que The End es permet plantejar els grans temes – la culpa, el perdó, l’amor, el lliure albir – renegant de la densitat que es troba en propostes més convencionals de la ciència-ficció distòpica o del drama intrafamiliar. Per l’altra banda – i jo no li dono massa importància a la durada de les pel·lícules, però juga encara més en contra tenint en compte que parlem d’un llargmetratge de 149 minuts –, el film s’acaba estirant en una sèrie de cançons i comptades danses monòtones que dispersen el discurs en un llarg exercici d’estil.

Oppenheimer sembla centrar tots els seus esforços en firmar una proposta tan allunyada de les convencions del mainstream, que tot dona com a resultat un viatge on a vegades no és clar on queda el port. Tot i així, perdre’s no és del tot desagradable. La gran càrrega psicològica dels personatges, l’habilitat per evocar la distopia de tot un món des del més absolut fora de camp i la concreció d’un to coherent en tot moment amb la proposta són els principals encerts de The End. Per enumerar un error – més que res a nivell personal – la vehiculació en clau de musical que si bé treballa – no només un exercici d’estil, com ja he dit – sobre un terreny inherentment brechtià, s’espanta a l’hora de fer arribar aquesta doble cara a la clausura del relat, concloent la pel·lícula en un últim pla tan explícit que fa a un preguntar-se per què portem dues hores i mitja sentint als personatges cantar alegrement sobre l’esperança, l’amor i un futur brillant.