LO VELL I LO NOU

En l’explosió al cel d’un foc artificial, el temps es para i, a la llunyania, la Jone reconeix la jove figura del seu pare caminant endavant sense aturar-se. Fent impossible la seva persecució.

Aquestes línies ens introdueixen a l’univers estètic que la cineasta Sara Fantova ha construït en el seu primer llargmetratge, Jone Batzuetan. Una obra que destaca per la tendresa amb què observa els seus personatges i per la capacitat de capturar les Aste Nagusia, les festes majors de Bilbao, ciutat d’on és originària la directora. El film narra, durant el transcurs d’aquestes festes, la relació d’una jove de 20 anys amb el seu pare malalt de Parkinson, a la vegada que que viu el seu primer amor. Vam poder veure Jone, Batzuetan a l’Atlàntida Film Fest, des d’on vam escriure la següent crònica i, a més, vam tenir el plaer de parlar amb la directora sobre el film.

Sobre els orígens del projecte, Fantova explica:

“La pel·li sorgia del programa Ópera Prima de l’ESCAC, que és un programa per fer pel·lícules d’exalumnes. Amb les altres guionistes vam començar a pensar i escriure la pel·lícula, i una de les coses que teníem clares des del primer moment era que volíem fer alguna cosa amb les festes de Bilbao. Jo tenia el desig de gravar allà, i després vam trobar la manera d’integrar-ho a la narrativa. Rodar a les festes de Bilbao va ser un repte, però com que ja sabíem que ho seria, ho vam preparar amb molt de temps. Dos anys abans ja començàvem a treballar-hi: vam fer proves de fotografia, vam gravar recursos, vam parlar amb les comparses, vam anar a les seves assemblees per explicar-los el procés… Ens van ajudar molt. Va ser complicat, però al final ens ho vam passar molt bé.”

La decisió de situar la història a Bilbao respon a un desig profund de retratar la pròpia identitat:

“Jo vaig estudiar cinema a Barcelona, però tenia molt clar que la meva primera pel·lícula seria a Bilbao, com ja havia fet amb el meu curt. Volia representar el meu context, el meu entorn, perquè sento que és la meva identitat. No ho vaig dubtar gaire: volia gravar els meus carrers, el meu barri, la gent que conec. A més, ens movíem caminant per totes les localitzacions. Era una cosa que em venia molt de gust, aixecar-me i anar a rodar caminant. Al final és això: representar la meva ciutat des del que jo he viscut.”

El film incorpora fragments dels diaris personals del pare de la directora, un material que aporta una capa íntima a la narració, sense caure, però, en l’etiqueta d’auto-ficció:

“Jo mai ho he pensat com una autoficció, perquè tot el que passa a la pel·lícula és ficció. El punt de partida van ser els diaris del meu pare, que em van ajudar a començar a entendre la relació de la filla amb el pare. Són els seus textos, però estan molt mesclats, col·locats com volíem per explicar la història que volíem. Ens servien també per afegir una altra capa: volíem que fos una pel·lícula realista però que pogués anar al passat, a la memòria. Els diaris ens donaven aquesta dimensió. Van ser la llavor, però després tot està molt ficcionat.”

Quan li preguntem si se sent part d’un moviment emergent dins el cinema espanyol que situa les cures, la sinceritat i la ironia al centre, Fantova respon amb franquesa:

“No m’ho he plantejat així. Sí que em sento part de la meva generació i de la gent amb qui vaig estudiar, que ara estem fent les primeres pel·lícules. Segurament tenim coses en comú, i potser des de fora es veu com un moviment, però jo encara no en soc conscient.”

Sobre la seva trajectòria immediata, la directora reconeix les dificultats de produir cinema a l’Estat, malgrat haver rebut el premis a nombrosos festivals (Màlaga, D’A, Atlàntida…):

“Fer aquesta pel·li ha estat molt complex, i l’hem pogut fer sobretot gràcies a l’ESCAC, que ens donava les eines i l’espai. Si no, no sé si hagués estat possible. Ha estat molt complicat, i tinc el privilegi d’haver pogut estudiar allà. No sé si ara serà més fàcil pel fet d’haver fet ja una pel·lícula. És molt complicat finançar-les, depenen de moltes peces petites. Però tinc molta sort d’haver pogut fer Jone i espero poder fer-ne una altra.”

Finalment, Fantova comparteix els referents cinematogràfics que la van acompanyar durant l’escriptura i el rodatge:

“Vam veure moltes vegades quatre pel·lícules que teníem com a referents: La habitación del hijo de Nanni Moretti, Weekend d’Andrew Haigh, 35 rhums de Claire Denis i Boyhood. Les pensàvem molt en relació a història, personatges, família, amor… A l’hora de rodar, no vaig tenir gaire temps de pensar-hi massa perquè m’encarregava de moltes coses. Amb l’Andreu Ortoll, el director de fotografia, sí que en parlàvem, però al final va ser més deixar-se portar per la ciutat i el que anàvem trobant.”