LO VELL I LO NOU

El debut cinematogràfic de Constance Tsang, Blue Sun Palace, transporta al sempre marginal i malenconiós Lee Kang-sheng al districte de Queens, Nova York. Servint-se de la star més representativa del cinema taiwanès com a significant físic i expressiu, Tsang mou les preocupacions socioculturals de la comunitat xinesa cap als territoris de la seva migració. No es tracta d’una doble lectura forçada, sinó intencionalment evocada, doncs la mateixa cineasta escriu el personatge de Kang-sheng amb un crònic mal de coll, mateixa dolència (patida per ell fora de la ficció) que es presenta com a gag recurrent en l’obra de Tsai Ming-liang. Tsang no defuig, sinó que precisament busca aquest vincle –a partir d’aquesta elecció de càsting i altres manierismes en l’escriptura del guió– amb l’obra cinematogràfica de la qual indubtablement beu.

Ubicada als “exòtics” escenaris urbans de Nova York, Blue Sun Palace tracta unes inquietuds identitàries que ja han estat explorades en un cinema oriental d’autor, des del fins ara gairebé inexplorat contracamp d’aquella part de la comunitat que va forçar-se a l’emigració. Queda això com a teló de fons, ja que la pel·lícula obre les ferides d’aquestes preocupacions nacionals i comunitàries sense deixar que siguin aquestes quines vehiculin la tragèdia que constitueix el relat. Ni el protagonista d’aquesta història és Lee Kang-sheng, ni les imposicions de la societat postcapitalista són el motor de la malenconia que impregna aquest film. Prou clar ens ho deixa la seva primera escena, preciosa i desbordant de complicitat en la seva autonomia, que en una llarga i tremolosa presa segueix la conversa d’una parella d’amants en un restaurant. Mentre es confessen el seu amor i els seus somnis compartits en aquest espai públic, la càmera es belluga d’un rostre a l’altre en una mínima profunditat de camp que deixa tot borrós a excepció dels dos enamorats, i el pollastre fregit que s’emporten amb gust als llavis. El que es narra és, simple i únicament, una història d’amor. M’aturaria fins i tot una mica més en aquesta escena d’obertura, però temo que podria espatllar alguna sorpresa de l’escala de la tragèdia que el film imposa sobre els amants.

El que queda clar des d’un inici, però, és que la presència de Lee Kang-sheng s’incorpora en una forma gairebé complementària, accessòria. Tal com he dit, com una afegida capa de significants que tracen un nexe entre la inefabilitat humana i les condicions polítiques i socials que ressonen de fons. És un film sobre el dol, els vincles, i les promeses irresoltes. Una carta de comiat, d’una espera de retorn, i d’un temps que deixa inexorables petjades. Hàbilment, però, la universalitat dels seus temes troba la particularitat de la seva forma fílmica en una tradició cinematogràfica que, literalment desplaçada i descontextualitzada, muta cap a les troballes fins ara silencioses d’una sensibilitat que encara havia de néixer.

Es troba una honesta sensibilitat en aquesta voluntat de reconciliar i de dur a uns mateixos termes unes formes tan dispars, com ho són aquelles que pertanyen a un cert cinema taiwanès i aquelles que s’inscriuen en uns estilemes del cinema indie nord-americà. Les friccions entre aquestes arrels i la nova vida que els personatges tracten tan desesperadament d’obrir-s’hi camí, són la manifestació natural de la mirada d’una cineasta que s’ha mogut sempre entre aquests dos mons.

És complicat endinsar-se en qüestions més concretes de la pel·lícula, doncs tot i revelar el seu cor des de la primera imatge de totes, aquesta ens reserva les seves intencions fins ben avançat el metratge. Per això, a part de recomanar el seu visionat i el suport en el seu breu i petit pas per les sales – si és que encara sou a temps –, avanço que la seva sincera complexitat es manifesta en base a un seguit de fatalismes que revelen l’enyorança d’allò que ens va ser negat, en el sentit més honest, trist i absolut.