LO VELL I LO NOU

És conegut per tots. Alguna cosa està podrida darrere les portes de l’entorn domèstic, en els pilars de les institucions, en els vincles de la comunitat. Ho sospitem tots per igual, el que està podrit és la mateixa llavor. Per això evoca tanta por, perquè és conegut per tots. En la realitat del món ens alleuja una única certesa, no podem posar-li cara. Una angoixa irremeiable i individual, dispersada en la seva pròpia naturalesa impermeable, esquinçant més i més les entranyes d’una comunitat malalta.

Zach Cregger, servint-se dels models del cinema de gènere, li dona rostre. En termes cinematogràfics, li dona forma. 17 nens d’una mateixa classe s’aixequen a les 2:17 de la matinada, s’aixequen del llit, baixen les escales, surten per la porta principal i marxen cap a la foscor. Per no tornar. Què els ha passat als nostres nens? Qui té la culpa? Com hem permès que això passi, i com és que no hem fet res per evitar-ho? La comunitat que Zach Cregger ens presenta en els primers minuts de Weapons està ja enfonsada en penes, incògnites i una profunda desconnexió afectiva. El film treballa hàbilment una atmosfera del malson en què la paranoia i el rancor s’instal·len en els espais decadents d’una comunitat que ha fallat en la seva preservació.

Tractar de descriure en paraules algunes de les imatges més potents de la pel·lícula faria que aquestes perdessin gran part del seu efecte, i tot i que no vull caure en el tòpic “aneu a veure-la sabent el menys possible / sense saber res”, el cas és que un dels grans pactes tàcits amb el gènere de terror és enfrontar-se a aquest el més cec i vulnerable que sigui possible.

Si bé alguna cosa puc avançar, és en referència a l’autoria de Cregger, i les evolucions que implementa en la seva forma i les seves ambicions narratives amb Weapons després del seu ja sorprenent debut Barbarian. Allà ja començava a jugar amb certs mecanismes narratius que en Weapons no fan si no tornar-se més i més ambiciosos, s’exageren i es desfiguren en una proposta més juganera, arriscada i grotesca.

Cregger beu d’una tradició clarament moderna en la construcció del relat, diluint i qüestionant-se per la noció de punt de vista, un control deliberat de la informació i una patent incomunicació en la pluralitat de subjectivitats. Parlant del cinema d’Orson Welles, en un superb text compilat a La mirada cercana: Microanálisis fílmico (Zunzunegui, 1996), el catedràtic Santos Zunzunegui adjudicava que, mentre en el camp de la literatura la condició moderna venia donada per la impossibilitat d’escriure una frase com “La marquesa va sortir a les cinc”, en l’obra cinematogràfica de Welles el que s’estava dient és “Jo dic que la marquesa va sortir a les cinc”. Jo diria que Cregger fa un pas més enllà, en un cinema on el que s’està imposant és “Jo dic quan el rellotge toca les cinc”.

En un any amb tantes propostes del terror que es consoliden ràpidament pel públic com el punt d’inflexió del gènere – un punt d’inflexió que, aparentment, tots esperem amb tanta necessitat que hem començat a desvirtuar el terme –, Weapons podria ser efectivament l’exemple d’una reacció natural i necessària a tants anys de terror elevat i slashers anodins. La pel·lícula neix com a filla bastarda de diverses tendències polaritzades, entrama una narrativa arriscada que tracta de trobar-se en la dispersió de tots aquests estilemes. La irregularitat de la proposta, i el desconcertant joc de tonalitats i apropaments estèticament mutants, pesa a favor d’un film que sacseja la fórmula fins a marejar-la i convertir-la en un batut multisabor que sap a la vegada a aquella por visceral de Longlegs i a aquella grotesca satisfacció de la franquícia Terrifier. Despertarà reaccions fortes i radicals, això ho puc assegurar.