LO VELL I LO NOU

La violoncel·lista de l’orquestra comença a tocar les primeres melodies d’una peça que ha costat molt fer evolucionar. El director, Tom (Lars Eidinger), la mira amb una tendresa profunda, sabent exactament per què ha de ser ella qui iniciï aquesta nova simfonia. Els altres instruments s’hi afegeixen lentament, i junts construeixen una peça finita que va molt més enllà d’una simple banda sonora. S’està filmant una simfonia. Una que abasta tres hores de melodrama familiar, farcit de paraules inútils, i que només pot trobar el seu final en el llenguatge espiritual de la música.

Parlem de La Partitura, film escrit i dirigit per Matthias Glasner, guardonat amb l’Os de Plata al millor guió a la Berlinale de 2024. Amb una durada de 182 minuts, la pel·lícula ens endinsa en la vida trencada i desafinada de la família Lunies, dividida en sis capítols.

Els tres primers capítols se centren en tres membres concrets de la família. El primer, en la Lissy (Corinna Harfouch), la mare, que ha d’afrontar la malaltia degenerativa del seu marit, en Gerd (Hans-Uwe Bauer). El segon gira entorn d’en Tom, el fill gran, que dirigeix una orquestra amb el seu amic Bernard (Robert Gwisdek), un compositor deprimit amb un aire de Dostoievski, i es fa càrrec del fill de la seva exnòvia, una dona que rebutja el pare biològic de la criatura. El tercer es dedica a l’Ellen (Lilith Stangenberg), la filla petita, auxiliar de dentista i immersa en una lluita contra l’alcoholisme, que inicia una relació amb un home casat.

La Partitura ens connecta directament amb el cinema d’Ingmar Bergman, especialment amb Fanny och Alexander (1982), pel·lícula que, de fet, és mencionada com la preferida del personatge de Tom. Bergman va ser un mestre de la paraula i del melodrama familiar, sempre carregat d’una depressió existencial que mai trobava les paraules exactes, ni els moments adequats, per expressar-se. A La Partitura, els personatges es troben en una cerca constant, intenten entendre què els passa, què els mou, què els motiva. Cap d’ells sap ben bé cap on va, ni tan sols si vol anar enlloc. I això, precisament, és una herència clara de Bergman, que ja havia explorat aquest buit existencial dècades enrere.

No sorprèn que La Partitura hagi estat reconeguda a la Berlinale, hi ha un sentit musical profund que ressona fins i tot en les paraules dels personatges. Aquesta família no s’estima, ni entre ells, ni cap als altres. Són personatges que mai acabes d’entendre del tot, però Glasner escriu com si les seves paraules fossin com ganivets, tallant qualsevol possibilitat de vincle. Les escenes compartides entre familiars són escasses, però quan arriben, les paraules pesen. Són paraules que arriben tard, massa tard, i ho fan oxidades, maltractades, sense rastre d’estima.

En una família que, com indica el títol original (Sterben), es va morint a poc a poc, allò que Glasner fa ressonar amb més força és el poder transformador de la música. Bergman ja havia aprofundit, d’una manera o altra, en la música com a possible forma de salvació; però Glasner l’eleva fins a un nivell propi del romanticisme alemany. Tot allò que, al llarg dels 182 minuts, no aconseguim entendre, i creieu-me quan dic que el melodrama familiar de Glasner està construït a partir de decisions completament irracionals, troba en la música, i en les peces musicals, compostes per Lorenz Dangel, l’únic espai on els personatges poden trobar un sentit.

La Partitura potser no és una simfonia especialment original ni trencadora. Però el seu guió, d’estructura anticompositiva, com si es llegís una partitura per primera vegada, i les seves notes aparentment desafinades, converteixen el film en una obra exigent amb l’espectador. Una obra que reclama un esforç d’interpretació emocional, per entendre decisions salvatges i sentiments contradictoris, que acaben trobant una harmonia inesperada dins d’una simfonia desordenada i contemporània, com la que Bernard intenta compondre al llarg de la pel·lícula.