LO VELL I LO NOU

L’Atlàntida Mallorca Film Fest va presentar la sessió introduint La ola com una pel·lícula divisiva. No fa falta anar-nos-en massa lluny en l’imaginari del panorama cinematogràfic per trobar similituds entre aquesta nova proposta de Sebastián Lelio i la recentment polèmica i ja condemnada a l’oblit Emilia Pérez. Totes dues estrenades únicament amb un any de diferència en el Festival de Cannes, criden l’atenció per l’extravagant que resulten els seus codis i el seu to.

La ola és un musical ambientat a Xile i que narra les revoltes feministes que van agitar el país l’any 2018, centrant-se i minimitzant el conflicte a una de les seves universitats, i endinsant-se en la subjectivitat d’una estudiant que sense voler-ho esdevé cara i símbol del moviment. És una tendència curiosa la que agrupa a pel·lícules com La ola i Emilia Pérez, films que s’inscriuen dins d’un gènere de per si ja polaritzant com el musical, per treballar des dels seus codis un discurs social i polític amb una lleugeresa poc freqüent pel que fa als seus temes. Per desvincular-nos ja de la comparació, el que rescata a La ola d’una estrepitosa caiguda al buit, i d’una condemnatòria condescendència en el tractament del seu conflicte, és un clar i lúcid coneixement i consciència de les possibilitats i les limitacions que ofereixen les formes del musical a l’hora de construir un sòlid discurs que no caigui en la burla, l’autocomplaença o una deshonesta sensibilitat.

L’aposta que pren encertadament Lelio, i que coincideix no necessària però gustosament amb explotar al màxim les formes que la inversemblança dels musicals permet, és tancar-se en el món més íntimament subjectiu i rendir-se a la paranoia. Un apropament polifacètic, que abasta més del que li és possible i – des d’allò més ingenu fins allò més explícitament metanarratiu – es perd en una incansable seqüència de dansa, deliri i excés.

La tradició del musical es nodreix de l’habilitat d’aquest per posar les coses al seu lloc, reimaginar la realitat des de l’ensomniació i l’espectacle per reordenar-la en la materialització més pura del desig i el somni. Una artificialitat acceptada i tàcitament abraçada a partir d’un llenguatge establert, consolidat i en últim terme fatigat. És en La ola on el rebombori i l’estridència de les veus que canten des de la ràbia i la revolució explota en un caòtic tour de force que perd la seva coherència i, subseqüentment, les respostes que se li hauria d’exigir a una obra de ressonàncies polítiques tan essencials i vigents. Estaríem parlant d’una fatalitat si no es tractés d’un musical que abraça la seva incapacitat per abordar les qüestions plantejades per tal d’articular un discurs més urgent, sobre les veus que es perden en el vent dels seus conflictes. Sobre el record i la recreació de la víctima com a condemna. Sobre les limitacions del cinema a l’hora de cercar solucions a problemàtiques sense qüestionar-se la insensatesa d’espectacularitzar-les i simplificar-les per fins polítics i socialment buits.

La protagonista, convertida en eina política i narrativa, queda en última instància marcada, reduïda a la seva història i sense lloc on refugiar-se de la pluja de la seva revolució. Sense entrar en detalls del seu final agredolç, la posició omnipotent de Lelio es torna obertament fosca i necessàriament autocrítica, convertint La ola en un vent huracà que buscava la mobilització i es troba amb un paisatge completament devastat i irreparable.