LO VELL I LO NOU

Entre la boirina d’un Glasgow que sembla endormiscat, s’entreveuen rostres que somriuen a una càmera. O la miren amb curiositat, o amb fredor aparent. Aturen la seva marxa per ser capturats. Fotografiats, mentre creuen qualsevol dels ponts de la ciutat. La Júlia els espera i els busca. I els rep amb un somriure i una proposta de perpetuïtat. Està treballant-se un arxiu. Un arxiu de transeünts d’espais de pas que, potser per primer cop, s’han aturat en un lloc que convida al moviment. Downriver a tiger (2025) segueix a la Júlia en un fragment de la seva estada a Glasgow. Un film que parla quasi tant de la ciutat com de la seva protagonista, i parla de l’un i de l’altre de manera entrecreuada, entortolligada i a vegades indistingible. 

El debut de Víctor Diago apunta ja cap a una mirada increïblement personal i fresca. En un treball que desprèn organicitat i intuïció, la pel·lícula es manté viva i latent durant tot el metratge. La senzillesa d’una trama que pot o no tenir més rellevància, de la que no cal entendre gaire o de la que es pot entendre tot, permet a l’espectador endinsar-se en el món que proposa Diago. Un món blauenc i lilós, d’una ensomniació constant. Amb imatges que bateguen des de l’autenticitat. Perquè Downriver a tiger és una ficció, però tot aquell que hi apareix forma part de la realitat retratada. Des dels seus protagonistes, pels que no pots evitar sentir una tendresa càlida i amable, fins als pescadors amb imants, un grup tan pintoresc que et donen ganes d’acostar-te al riu més proper i provar sort. També els rostres que fotografia la Júlia ens porten a entendre una ciutat enterbolida per la nebulosa d’un clima sempre enfadat. 

Però el Glasgow que divisem no és només el d’ara. Perquè la Júlia no hi veu bé d’un ull. O potser, amb aquell ull veu el passat, com explica ella. I el film es converteix en una expressió d’aquest superpoder, i s’inunda la pantalla d’arxiu de la ciutat. Així, una oda a la urbe. Una oda i un gemec. Perquè es veu una ciutat trista, grisa, decaiguda. Però es veu des d’uns ulls que la insuflen de possibilitats. De sinceritat amagada. De caliu. 

Així, Downriver a tiger és una pel·lícula tan líquida com els rius que voreja. Que transita d’un estat a un altre dintre els cabals d’un imaginari que Diago construeix amb delicadesa i exactitud i transporta a tot qui s’hi aboca a una experiència dels sentits. A una experiència honesta. Una pel·lícula sobre les relacions i la seva futibilitat, sobre la necessitat de connectar, sobre la solitud. Sobre els ponts, sobre els vincles. Sobre allò que perviu.