LO VELL I LO NOU

Com si fos un satèl·lit perdut de Shoah (1985), All I Had Was Nothingness se sent com la primera pel·lícula de Claude Lanzmann que no està dirigida per ell mateix. I és que es tracta d’un film muntat exclusivament amb material no utilitzat de la mateixa Shoah i acompanyat amb una veu en off del propi Lanzmann. Fragments de veu provinents d’un diari de treball que el director francès enregistrava durant els onze anys que va dedicar al seu històric documental. És, en certa manera, el making–of de la pel·lícula que potser és la més important de tots els temps.

Hi ha una diferència enorme entre el que es veu a Shoah i a All I Had Was Nothingness, tot i haver ser filmat tot amb el mateix interès. En la primera, Lanzmann sembla esborrar-se del film, tot i aparèixer-hi constantment. La seva missió —documentar amb exactitud i precisió què va significar l’Holocaust en la història de la humanitat— era tan gran que el seu testimoni quedava en un segon pla, i ell assumia únicament el paper d’organitzador de les potentíssimes idees que emergien al film. En canvi, en la segona, dirigida per Guillaume Ribot, la figura de Lanzmann es converteix en la protagonista, i l’accent es posa en la seva epopeia creativa. Lanzmann és construït gairebé com un profeta en una missió impensable, una tasca extraordinària: ressuscitar l’Holocaust amb l’objectiu que mai més torni a passar. 

I aquí entrem en una tessitura moral: a Shoah, la missió de Lanzmann està implícita. Però, en convertir el director en una figura gairebé mitològica, All I Had Was Nothingness pot llegir-se en clau del mite de l’heroi de Joseph Campbell i s’obre una qüestió inquietant sobre la representació. Lanzmann, parlant de La llista de Schindler (1993), deia que la seva representació de l’extermini era absolutament immoral, perquè no es podia mostrar un nazi que havia salvat la vida a mil jueus —encara que fos cert— quan sis milions havien estat exterminats. De manera similar, posar el focus de Shoah en el geni de Lanzmann podria ser llegit amb la mateixa problemàtica moral: perquè, d’alguna manera, es corre el risc d’ignorar el genocidi per construir la història d’un heroi mitològic, el gran profeta del segle XX.

Però Ribot no és aliè a aquesta tensió. Hi ha una escena on un dels herois de l’aixecament del gueto de Varsòvia, convertit amb el temps i el trauma en un alcohòlic, s’enfronta a la mateixa disjuntiva. No vol que es parli d’ell, perquè, en una tragèdia d’aquesta magnitud, res no importa més que les víctimes i el dolor.

El resultat és, doncs, una pel·lícula moralment ambigua, on és molt present l’estètica de l’irrepresentable pròpia de Lanzmann. Pot llegir-se com un simple making-of: hi veiem les dificultats que va tenir l’equip per realitzar entrevistes amb nazis, o converses prèvies amb personatges clau del film, com el perruquer Abraham Bomba. Però és innegable que va més enllà. Guillaume Ribot veu l’extrema perseverança de Lanzmann i entén que la seva figura, com la de l’heroi del gueto de Varsòvia, ha de ser reivindicada.