LO VELL I LO NOU

L’Atlàntida Film Fest s’inaugurava de manera oficial el passat diumenge amb Bonjour Tristesse, la nova adaptació de la novel·la homònima de l’enfant terrible Françoise Sagan. És també l’òpera prima de l’escriptora Durga Chew-Bose, qui dona amb seguretat un ferm primer pas al mitjà cinematogràfic, readaptant l’obra de Sagan a un context i unes formes completament modernes.

No és sensat, però resulta molt útil a l’hora de traçar unes primeres valoracions, comparar aquesta recent adaptació amb l’anterior pel·lícula d’Otto Preminger, protagonitzada per una mítica Jean Seberg i inscrita en uns cànons clàssics molt marcats. Mentre la narració i monòleg interior de la Cecile impregnen i vehiculen tot el film de Preminger, narrant tot el relat en retrospectiva i a mode de flashback, en la versió de Chew-Bose les intencions queden clares amb una narració que es mou únicament en el seu temps i on la primera línia de diàleg de la protagonista es posterga fins ben entrats els dèu minuts. Entenem aviat que la clau per entendre el relat ens el donen els gestos, les pauses i les agitacions interiors que portaran finalment a la tragèdia.

És una posada en escena a estones excessivament explícita, i a estones profunda i efectivament moderna, la que ens ajuda a definir als personatges pels seus gestos més insignificants, aquelles petites accions que transparenten el seu mode de vida i les seves projeccions de futur. Per a Chew-Bose, és tan fatalista un entramat d’enganys i infidelitats com untar de mantega una torrada fregant-la des del seu embolcall. La fatalitat arriba per acumulació, per perpetuació, per estancament. Predestinada i prescrita en accions tan simples com la manera en què es menja una poma.

Hi ha mirades obstaculitzades per fauna, arquitectura i el contracamp, hi ha incomunicació en silencis, en la mentida i en la espera; s’imposa una necessària barrera entre nosaltres i aquests personatges que troben la major de les tragèdies a partir de les banalitats de les seves preocupacions burgeses. La representació de l’entorn burgès, tan sòbria, elegant i vàcua, que esdevé l’estètica del relat, ens distancia d’uns personatges que troben el trencament del seu petit món en un absurd intent de permanència. Em sembla que l’encert més gran de Chew-Bose és esquivar tota ambigüitat moral, i presentar els conflictes en la seva inaccessibilitat i la seva evidència física, traçant el sinuós camí cap a la caiguda amb una gèlida mirada al buit.