LO VELL I LO NOU

La Jone, una jove bilbaïna de vint anys, camina sola pels carrers de Bilbao durant les festes majors de la ciutat. En l’explosió al cel d’un foc artificial, el temps es para i, a la llunyania, la Jone reconeix la jove figura del seu pare caminant endavant sense parar. Fent impossible la seva persecució. Ara, el pare, malalt de Parkinson, no és tan jove com en la imaginació de la seva filla o en les fotos que ella veu durant el film, i necessita l’atenció constant de la Jone, que intenta gaudir de les festes enamorant-se per primera vegada.

Aquesta imatge d’una filla seguint com pot al seu pare, normalment filmada veient l’esquena de la noia en primer terme i el pare difuminat al fons del pla, és completament recurrent, sigui imaginada o real, durant el transcurs de Jone, Batzuetan. En aquesta repetició, hi ha una pregunta que Sara Fantova, la directora, llença a l’espectador en la seva opera prima. Una pregunta per l’aparent impossibilitat en la reconciliació entre dues generacions, però també per les arrels, pel relleu, i per les trencadores ganes de millorar en allò que tan malament se’ns ha ensenyat: en comunicar-se. 

Ens trobem, per tant, en un territori bastant reconeixible en un cert cinema contemporani, però no per això menys valuós. Hi ha constantment la idea de travessar els conflictes des de la més pura assertivitat, mirant enrere –en aquest cas a la figura paterna– per a superar-nos a nosaltres mateixes. També ens trobem amb pinzellades de cinema-diari, que provenen dels diaris personals del pare de la directora, oferint-se’ns així les eines que aquest utilitzava per a superar conflictes, descobrint en la seva mostració allò en què es va fallar per a construir des d’allí. Estem parlant clarament d’un cinema metamodern.

La ciutat de Bilbao, així com l’Aste Nagusia, la festa de la ciutat, són un altre element importantíssim dins del film. Hi ha un pèndol entre la tradició de la festivitat i la manera de viure’l de la Jone i les seves amigues en la seva joventut. Un vas comunicant entre una cosa vella i una nova perceptible només gràcies a la mirada de Fantova. Notant-se les nombroses vegades que ha gaudit la cineasta d’aquesta festivitat, no hi ha cap nostàlgia, sinó desbordades ganes de present, en la seva captació. I s’afegeix així, amb l’entorn i localització de la pel·lícula, una interessantíssima capa de complexitat, un preciós acompanyament del tema central del film.

Si Jone, Batzuetan excel·leix en la seva concreció en els temes comentats, és en la seva dispersió on el film tendeix a certs tòpics dins aquest cinema. La història d’amor queda apartada del centre neuràlgic de la pel·lícula, així com les seves amigues que pràcticament desapareixen durant un llarg temps del film, ja que la Jone –per cert interpretada per una increïble Olaia Aguayo, també novell– necessita donar-li atenció al seu pare, reconnectar amb ell abans que sigui massa tard. Així i tot, l’aposta per la comunicació és tan sincera i genuïna que converteix la dispersió ben bé en una necessitat, ja que si no la protagonista (i l’espectador) no tindria on reflexionar sobre el concret i complicat.