LO VELL I LO NOU

“Tenderness is the new punk”, va proclamar Joachim Trier en la darrera edició del Festival de Cannes, amb motiu del seu film Sentimental Value, el qual va esdevenir tota una sensació a la Croisette. Trobem una cita similar en Superman, quan la Lois recrimina al superheroi que aquest confia incondicionalment en tot i en tothom, i troba a tothom qui veu preciós. La resposta que ens dona el nou Superman és que potser aquesta actitud idealista i profundament afectiva és el nou punk rock. Sobre aquest pilar pren forma el nou univers de DC còmics, i tot i que no pretenc traçar un recorregut que connecti un dels films més importants del circuit de festivals amb la macro-producció estiuenca del cinema de superherois, crec que queda evidenciada una creixent necessitat d’encarar els problemes presents del món que a poc a poc va contaminant tots els corrents cinematogràfics.

El fenomen sociològic previ a l’estrena de Superman prové d’una polèmica dels estudis i d’una fatiga generalitzada al gènere en què s’inscriu. Després del fracàs de l’univers cinematogràfic de DC a càrrec de Zack Snyder, el Superman de James Gunn prometia un gloriós renaixement i el nou començament d’un univers més ric, atractiu i operatiu. L’expectació massiva cap al film es dividia entre aquells fidels a l’univers de Snyder – predisposats a condemnar la pel·lícula – i aquells qui, havent seguit els últims èxits de Gunn – la trilogia de Marvel de Guardians de la Galàxia, la segona part de The Suicide Squad –, confiaven en què el destí dels personatges de DC còmics estava en bones mans. El resultat estava pactat des de la mateixa formació de bàndols, aquells qui donaven suport al poder creatiu de Gunn han rebut el que esperaven, i aquells fidels a Snyder han quedat satisfets al aplicar uns criteris que s’entossudien a mantenir contra una nova proposta que no buscava ni ha aconseguit complaure’ls.

Cal estudiar a la vegada el fenomen de Superman amb la pel·lícula que finalment se’ns ha donat, doncs és aquesta la que dictarà el futur del gènere de masses per excel·lència del segle XXI, vivim amb Superman una renovació del gènere superheroic que es resisteix a passar de moda contra les amenaces de la fatiga de l’audiència, l’inabastabilitat de l’expansió dels multiversos i l’inevitable caràcter meta-existencialista que li havia tocat adoptar en algunes de les seves més recents manifestacions. El Superman de James Gunn no és la gran pel·lícula que molts esperaven, aquella que posaria en marxa els engranatges d’un gran univers cinematogràfic estretament lligat i perfectament establert. És més sensat llegir-la com l’episodi pilot d’un serial televisiu, com el primer número d’una edició de còmic de grapa. Un univers que promet expandir-se per acumulació i no pas per extensió.

L’encant de la pel·lícula prové precisament d’aquesta petita escala en la seva narrativa, en què tot i presentar-se una sèrie d’intrigants personatges i malgrat posar en risc la continuïtat de l’espai-temps, tot es manté modestament com una autoconclusiva petita història, una història que somia amb un món inimaginablement més gran. Un dels grans encerts del film – i que emfatitza aquest caràcter de serial quasi antològic dels còmics de grapa – és doncs establir el seu univers ja des del statu quo. No únicament comença in medias res, evadint el sobradament conegut relat fundacional del superheroi, la seva història d’origen, sinó que ens endinsa en el seu univers ja amb uns rètols que marquen el pas d’un món que ja fa temps que està en marxa. Vull detenir-me a estudiar minuciosament els primers moments del film, que suposen també els primers moments d’aquest nou univers cinematogràfic que James Gunn inaugura, i en què s’hi troba ja el cor de la pel·lícula i, si es manté la coherència en les pròximes entregues, el de tot aquest univers al que dona peu.

El film obre amb la llum de l’alba – senzill símbol de renaixement, transformació i esperança de futur – en un indret desèrtic i gèlid. Els rètols que fan aparició a pantalla ens fan recompte, en una juganera enumeració, dels esdeveniments que ens han portat fins aquí. L’últim és el que més ens crida l’atenció, Superman ha estat vençut, se’ns presenta a l’anhelat heroi des d’un inici ja derrotat.

Aquesta obertura és clau per un film que s’erigeix contínuament sobre l’acció de tornar a aixecar-se. La primera imatge esdevé un paisatge mental, l’ideal d’un nou dia que desperta les nostres esperances més ingènues, contraposant-se amb l’arribada d’aquest símbol d’esperança completament ferit i derrotat. Al cap i a la fi, no és tan fàcil aixecar un univers des de zero, i menys després de diversos intents fallits. La pel·lícula comença derrotada, físicament feble però forta d’esperit. Perquè més que començar des de zero, aquest reinici de l’univers cinematogràfic de DC tracta sobre com aixecar-se d’un fracàs. La pel·lícula no pot pretendre que aquí comença tot, perquè la memòria del fracàs és massa recent, però sí que pot treballar sobre la seva derrota per recuperar-se i tornar a aixecar-se. Si fins ara Superman era un símbol intocable, aquí el símbol comença rebaixat a la nostra altura per alçar-se fins a les altures del seu vol, ara portant-nos de la mà. “Creuràs que un home pot volar” era la manera en què s’anunciava el film clàssic de Superman (1978) de Richard Donner, ara es tracta més de creure que un home pot tornar a aixecar-se. No són idees ontològicament oposades – per això la música original de John Williams és reutilitzada i reinterpretada en aquesta nova adaptació del personatge –, és simplement la vida que el personatge adopta en diversos moments del temps. I en el moment de crisi en què ens trobem avui, abans que creure que un home pugui volar hem de saber que pot recompondre’s d’una caiguda. James Gunn és conscient d’això en plantejar el seu univers, un univers que neix amb una gran expectació i un gran escepticisme, i per això alça aquest nou univers tendint-nos el braç. El que ens ajuda a acceptar aquest gest més endavant és un conflicte argumental obertament explícit que es preocupa pels conflictes geopolítics que habitem en la nostra realitat. Molt més que un discurs obertament polític, el missatge humanista amb què Gunn inaugura aquest univers cinematogràfic dona peu a una reconfortant esperança cap al futur que ens espera.