LO VELL I LO NOU

Mentre les llunes passen, amb una freqüència insòlita en l’univers habitual de Hong Sang-Soo, Jeonim (Kim Min-Hee) pinta amb aquarel·les el canvi constant del riu Suyu. Alhora, l’actor retirat Chu Si-Eon (Kwon Hae-hyo) assaja amb quatre alumnes una obra de teatre centrada en els gestos i en el fora de camp. Jeonim juga amb una fulla. Chu Si-Eon inicia un nou romanç. Les alumnes no saben qui són. I així, entre repeticions quotidianes i canvis imperceptibles, sembla que els personatges haurien d’arribar a algun lloc… però quin?

És en aquest estat de quietud i mutació que es troba actualment el cinema del prolífic Hong Sang-Soo. Un cinema que, malgrat semblar que no canvia, evoluciona de manera radical i precisa. Manté una coherència moral i estètica admirable dins el panorama contemporani, quasi experimental, apostant cada cop més per històries minúscules i personatges d’una complexitat creixent, que sovint semblen massa grans per a la història que habiten. Però és justament en aquest desencaix on s’obre un espai on el cineasta no imposa interpretacions, sinó que ofereix a l’espectador tota la llibertat per a imaginar amb tot allò que se li suggestiona.

A By the Stream (2024), la pel·lícula que va valer a Kim Min-Hee el premi a la millor interpretació al darrer Festival de Locarno, Hong Sang-Soo ens convida a imaginar més del que mai hauríem esperat. Amb cada nova obra, sembla que la seva càmera s’empobreixi. I, tanmateix, ofereix unes textures nocturnes d’una bellesa radical, que només es poden apreciar en tota la seva intensitat a la pantalla gran, la llum adquireix una nova forma, i els píxels de la nit impedeixen una lectura plena de la interpretació, deixant-la en mans de la intuïció. Hi ha moments en què em preguntava, filma Hong Sang-Soo la lluna, o és una nova lluna que ha aconseguit filmar ell?

Però a mesura que la pel·lícula avança, t’adones de fins on està arribant Hong Sang-Soo. Aquestes textures són tan impressionants com la paraula que és capaç de filmar. Una paraula que sovint neix de la banalitat, una conversa trivial, un gest sense importància, però que, de mica en mica, s’eleva fins a tocar allò quasi metafísic. Són paraules que intenten dotar de sentit unes vides que ni tan sols els mateixos personatges saben ben bé com habitar.

I és aleshores, a partir d’aquesta mescla subtil entre imatge i paraula, quan irromp la banda sonora, també composta per l’autor. Just en el moment en què semblava que tot tendia cap a una versemblança fràgil però sostinguda, la música ho trenca tot de manera estrepitosa. Malgrat ser un cineasta que ha semblat sempre propens a representar una realitat concreta, aquesta realitat queda destrossada amb l’entrada d’una música que ho altera tot.

Una música amb textura, que sembla diegètica al que succeeix a escena, com si el mateix Hong hagués acostat la gravació de la peça al micròfon de la càmera. I és precisament amb la música, més enllà de les paraules i de les imatges que ja fregaven el metafísic, que el film s’allunya decididament de la realitat. El seu cinema es torna, aleshores, una cosa que prové d’allò que no coneixem, del misteri, del somni, o fins i tot del fantàstic.

En aquell final, quan Kim Min-Hee torna després d’haver estat arrossegada pel corrent, com la flor més maca del riu. Ella ha estat enduta pel corrent i ha vist alguna cosa que nosaltres, espectadors, no hem pogut veure, però sí imaginar. Chu Si-Eon li crida, preocupat per si li ha passat alguna cosa. I ella, entrant en pla i tambalejant-se amb aquella naturalitat icònica que només ella pot tenir, respon: “no hi ha res.” És clar que no hi ha res. No ho pot dir. Perquè, com bé sap Hong, i com ben segur sap Kim Min-Hee, tot el que tenim davant nostre ja és tot. És el paradís.

Segurament només ella sap què hi ha al final d’aquell riu. Però nosaltres, com a espectadors, hauríem de saber que, en el cinema de Hong, sempre hi ha hagut de tot davant nostre, aquells píxels, aquella paraula filmada, aquella música que prové d’algun lloc incert. Tot això hauria de ser suficient. I el paradís, per mi, és veure la pau amb què Kim Min-Hee jugava amb aquella fulla. Un instant que no arriba a durar un minut, però que, seguint les paraules de l’autor, conté tot allò que necessitem. Que el cinema de Hong Sang-Soo i els seus petits experiments segueixin fins als finals del temps. No ens cal res més.