LO VELL I LO NOU

Takeshi Kitano va ser víctima del que podríem anomenar “acusacions de retirada”, diversos mitjans asseguraven que amb la seva penúltima pel·lícula, Kubi (2023), presentada a la secció Cannes Première, l’autor es retiraria del cinema definitivament. Tot i això, Kitano es va mostrar sorprès per aquestes especulacions i va afirmar que, probablement, continuaria fent cinema fins al dia de la seva mort.

És així com la seva, fins ara, última pel·lícula, Broken Rage (2024), estrenada fora de competició al darrer Festival de Venècia i recentment incorporada al catàleg d’Amazon Prime, es converteix en tot allò que podríem esperar d’un Kitano ja cansat de fer un cinema seriós amb pretensions d’autor.

La pel·lícula comença com un film de yakuzas, amb el protagonista, Mouse (interpretat pel mateix Kitano), dedicat a fer d’assassí a sou. Els seus crims són impecables, nets, meticulosos i absolutament inversemblants. Però, venint d’un cinema de yakuzas, ho acceptem sense problemes. En un moment determinat, és detingut per la policia, que li proposa infiltrar-se en una banda de narcotraficants com a espia. I, per a sorpresa de ningú, la missió li surt rodona, se’n surt amb facilitat i aconsegueix esquivar la presó.

Tot i això, aquesta història sembla acabar-se a la meitat. És aleshores quan ens adonem que Broken Rage és una pel·lícula bipartida o, més ben dit, repetida. La segona meitat, anomenada Spin-Off, copia pla per pla la primera, però amb una diferència essencial, ara Kitano es pregunta, irònicament, com pot ell mateix protagonitzar una pel·lícula de yakuzas quan ja toca la vuitantena.

I el que fa, a partir d’aquí, és parodiar tot el seu cinema i a si mateix durant la resta del metratge. On abans cada pla el mostrava caminant amb determinació cap al seu objectiu, ara entropessa, es fa mal i deixa anar comentaris de senyor gran. Allò que abans li sortia impecablement bé, ara li surt desastrosament malament. Tot plegat amb un ús de la comèdia visual i corporal que costa de veure en el cinema contemporani.

La pel·lícula arriba a moments de gag absolutament absurd: com ara un concurs del joc de la cadira en plena seqüència d’acció, una pantalla en negre amb possibles missatges dels espectadors criticant la pel·lícula per fer la pel·lícula més llarga, o fins i tot la transformació literal de Kitano en un ratolí, fidel al nom del seu personatge, Mouse.

Broken Rage acaba essent un respir fresc i còmic dins d’una carrera seriosa que, no oblidem-ho, venia de la comèdia. Kitano refusa deixar-se endur per la nostàlgia, i decideix innovar amb el que té i amb el que pot. Abandona tota pretensió i fa un cinema sense compromisos, juganer, i, si més no, necessari. Al cap i a la fi, la pel·lícula no pretén dir res, però es converteix en una anècdota memorable, una d’aquelles que un pot recordar, si vol, perquè no fa mal a ningú. I potser, només potser, esdevé essencial per un cert nombre d’espectadors.