LO VELL I LO NOU

Per A La Deriva (2024), el director xinès Jia Zhangké ha engegat un dispositiu formal innovador en la seva filmografia, reciclant arxiu d’altres films seus, metratge d’Unknown Pleasures (2002), Naturaleza Muerta (2006) i Más Allá de las Montañas (2015), i afegint-li unes gravacions postpandèmiques del 2022 per a concloure la pel·lícula. A través de tot aquest material, s’explica una història de desamor suspesa en el temps entre els personatges interpretats per Zhao Tao i Zhubin Li, tots dos actors recurrents en la seva filmografia. L’arxiu que s’utilitza, reciclat o descartat dels films d’on prové, es recontextualitza per a crear una nova ficció.

Parlant breument de l’estil zhangkià, el director xinès sempre fa servir un tipus d’arguments simples ja explorats, per tal que tant els personatges ficcionals com aquests arguments s’acabin perdent en la volàtil realitat documental que habiten. Això és perquè el cinema de Jia Zhangké està més interessat en la petjada documental del canvi social constant de la societat xinesa al segle XXI que en qualsevol línia argumental concreta. Així doncs, els seus personatges, atrapats per les onades, vaguen per un món inestable on el canvi és la norma, intentant desenvolupar-se en contextos impossibles, perdent-se en els paisatges o, gairebé, esdevenint els paisatges mateixos. D’aquesta manera, en A La Deriva, les velles línies argumentals que Zhao Tao i Zhubin Li seguien en els anteriors films, poden ser fàcilment reemplaçades per noves. Perquè l’interessant, continuaran sent les localitzacions on succeeix l’acció, i com el temps les transforma. I aquí se’ns dona una clau del cinema de Jia Zhangké, que sempre havia sigut intuïble, però mai demostrada: el sistema zhangkià és tan poderós que els seus protagonistes ja fets i tancats poden ser readaptats/reemplaçats en funció de la història que es vulgui explicar en el film concret. En canvi, el context i rerefons on es filma, no-espais del capitalisme on ànimes transiten de manera impassible, són els que acaben esdevenint absurdament inamovibles, inexorables i hermètics.

Quan Zhao Tao deambula per aquells espais per on ja l’havíem vist deambular a Placeres Desconocidos i Naturaleza Muerta, i com això contrasta amb quan camina per l’any 2022, genera una estranyesa molt particular. Gairebé se sent com un viatge en el temps, on Zhao Tao no ha canviat gens ni mica, com si fos el mateix temps qui viatja, i la protagonista qui intenta seguir el ritme sense mai aconseguir-ho, sempre desencaixada. Desencaixament que recorda inevitablement a la Ingrid Bergman que deambulava per Stromboli, o potser encara més a la que ho feia per Pompeya a Viaggo in Italia. Perquè el cinema de Jia Zhangké, com només el neorealisme italià, surt a la realitat documental en estat de canvi a filmar ficcions, per a rebotar contra la mateixa realitat, que té molta més força que qualsevol mena d’artificiositat. En A La Deriva, Zhangké eleva a la potència aquesta idea, en fusionar diferents personatges que ja havien xocat contra la realitat una vegada per a fer-los tornar a rebotar, desorientant-los més i més al retorn de cada el·lipsi temporal. 

Quan després del recorregut pel segle XXI s’arriba a la postpandèmia, l’espectador s’adona del viatge realitzat. El temps ha sigut matèric, l’hem vist passar físicament en el desgast i les arrugues dels protagonistes, i en la manera en la qual se miren després de tanta separació. És un viatge que, a més, funciona a diferents nivells. Per exemple, els fans del Jia Zhangké, gaudiran especialment en tornar als llocs on ja va filmar, en tornar a veure a certs actors, en veure que segueixen allí, amb el seu estrany tarannà deambulant. També, en un altre espectre, si en el cinema del director xinès hi ha la petjada del canvi social a través del temps a la Xina contemporània, evidentment, en A La Deriva, pel·lícula filmada durant vint anys, trobem la concatenació d’aquesta idea. És l’evidència del canvi.

Hi ha un diàleg entre tots els passats, filmats en el seu present concret, i el present del film, i és l’obsessió zhangkiana de crear el rastre del moment en la dialèctica entre personatges i localitzacions/contextos. Mostrant els primers observant desemparats als segons. Això a través de certs simbolismes claus del present que es filma, en el cas del 2022, el director mai fuig de certes qüestions de representació molt evitades en el cinema actual, però indispensables per a entendre el món contemporani. La posada en quadre sense cap mena de ressentiment dels mòbils, el TikTok com a realitat social, el coronavirus i les seves conseqüències en la societat xinesa… O un dels moments més tendres del film, una conversa entre Zhao Tao i un robot en un centre comercial, fissió preciosa entre el cinema de Yasujirō Ozu i el cyberpunk (cada vegada més semblant al present). Jia Zhangké es demostra cada vegada més com el més contemporani dels cineastes contemporanis.