LO VELL I LO NOU

No han passat encara 28 anys, però sí els suficients – gairebé un quart de segle – per a poder considerar 28 Years Later el que es diu una seqüela de llegat, un gènere ja familiar per als espectadors avui dia. Es tracta de la continuació d’una obra que s’endinsa en un futur llunyà als fets originals i, centrant-se en nous personatges, però generalment amb l’aparició dels personatges originals a mode de cameo, tracten de seguir explotant la franquícia repetint fórmules i motius i apel·lant a la nostàlgia.

Hi ha tants exemples bons com dolents, així que la qüestió aquí no és enumerar-los. El que ens convidava a reservar certa expectació per aquesta pel·lícula era el retorn de la parella creativa responsable de l’obra original: Danny Boyle tornava a la direcció mentre Alex Garland s’encarregava un cop més del guió. El que quedava en una gran incògnita era què podien aquests dos afegir a un film tan fill del seu temps, del trauma de l’11-S i la paranoia cap a les infeccions víriques que imperaven en els inicis del segle XXI.

El resultat, tot i incomplet i imperfecte, tranquil·litzarà als escèptics. Incomplet simplement perquè el final et recordarà burlescament que el film es tracta de la primera part d’una nova trilogia, i imperfecte per diverses falles que no malmeten la presentació de la pel·lícula però sí part d’un potencial que ni tan sols s’atreveix a explorar. Parlo del potencial d’un gènere que si bé s’explota satisfactòriament en unes genials set-pieces d’acció, es perd per moments quan els autors tracten d’aportar-hi el seu discurs o de centrar-se en un drama familiar que provarà d’arrencar-te la llàgrima fàcil. S’intueix, o vull intuir, que aquest film planteja el terreny sobre el qual les dues properes parts treballaran, i t’indueix en un univers i uns mecanismes que aquestes dues posteriors entregues es permetran explorar de manera més lliure, sense pretensions i pel pur plaer del joc. Perquè on aquesta pel·lícula flaqueja és precisament en tot allò fora de la seva essencial premissa, en tot allò que deixa de banda als infectats i a una comunitat tancada en quarantena per treballar un missatge social del moment i un argument desgastat per donar als personatges unes inservibles capes de profunditat. No vull dir amb això que el pertinent fos una continuació buida, un pur espectacle de cinema de zombis completament intranscendent i innocu, em refereixo a la qüestió en que sempre es redueix tot, unes imatges sense pes i un missatge que no confia prou en aquestes per prendre forma.

Perquè tampoc és que la pel·lícula tracti d’intel·lectualitzar-se en excés, Garland simplifica en simbolismes prou transparents la mort i renaixença de la consciència del nen protagonista, algú que just descobreix la mortalitat i la crueltat del món al qual li ha tocat viure de la mà de l’esperança que fa falta per seguir-hi endavant. I igual de transparent es percep el discurs sobre una pèrdua del mite que la societat britànica mantenia viu gràcies a la dignitat del seu imperi. Part de l’encant de 28 Years Later, de fet, cau en la lleugeresa i simplicitat amb què tracta aquests temes, i per això a grans trets triomfa amb tot allò que es proposa. El que em molesta és simplement que la premissa de gènere postapocalíptic sembla més una molesta excusa que una digna via per donar forma.

El duet de Boyle i Garland recuperen la franquícia de culte per tractar unes noves preocupacions, un exercici que resulta refrescant però qüestionable en la seva concepció. Per això, quan més funciona és quan aquests embogeixen més i es deixen emportar pels indrets d’un gènere que troba l’estima del públic en la pura atracció de l’adrenalina, la tensió i l’acció.