LO VELL I LO NOU

Ja fa temps que la saga de Missió Impossible havia evolucionat cap a un meta-discurs sobre la manifestació més pura de l’espectacle cinematogràfic com a força redemptora, capturant en l’estrella de Tom Cruise – l’únic i irrefutable autor de la franquícia – l’esperit persistent d’aquella fisicitat ja perduda en el blockbuster modern. Filmar les seves pròpies escenes de risc no esdevè un caprici, sinó una forçada via cap a la qual Cruise recupera el sentit més pur del gag de Keaton o Lloyd, un cinema d’atraccions sense trampes ni artifici.

Més que la franquícia de Missió Impossible, ha estat indubtablement la figura consagrada de Tom Cruise qui ha encarnat aquests valors cada cop de manera més conscient des dels darrers 30 anys. Si bé aquesta reivindicació del factor humà s’ha trobat des de sempre implícita, no ha estat fins als seus exemples més contemporanis que la filosofia de Cruise ha adoptat, enfront a un cinema amb convencions narratives i formals cada cop més deshumanitzades, una necessària accentuació més explícita i moralitzadora.

En un context com aquest, el més atraient d’aquesta darrera duologia de Sentencia mortal – que pretén donar fi a la saga – és aquesta irrupció de les tecnologies digitals com a amenaça que ve a trencar irreparablement els afectes – ens trobàvem amb un conflicte similar a Top Gun: Maverick, el film anterior de Cruise que per mi planta la llavor d’aquest últim instal·lament de la franquícia–. No és el tema d’estudi d’aquesta crítica, però és prou interessant pensar en aquesta tendència emergent del blockbuster de Hollywood que reivindica els valors afectius, i tracta de justificar l’experiència cinematogràfica a les sales amb una ressuscitada atracció genuïna i innocent en la seva perduda ironia. Caldria un exhaustiu treball per determinar si aquesta volguda reconciliació juga a favor dels interessos d’una indústria o respon a una sincera sensibilitat que s’ha adoptat inconscientment a partir de diversos factors historiogràfics, sociològics i culturals.

L’anterior entrega de Missió Impossible, i primera part d’aquest binomi de pel·lícules, obria amb una entitat digital prenent consciència per – immediatament – desorientar-nos, mentir-nos i tornar-nos en contra de nosaltres. Una intel·ligència artificial que ens obligava a entrar en un món de mentides on la veritat s’esvaeix i la guerra s’anuncia com propera. Les implicacions meta-textuals són evidents, així que no centraré aquest text en estructures semàntiques relatives al contingut. La raó per la qual Sentencia mortal em sembla una de les pel·lícules d’acció més essencials del segle XXI és per la posada en forma d’aquest discurs en un blockbuster que recuperava els plaers més purs de la cinefília massificada, no únicament per una negació a la IA i el seu control ideològic, sinó gràcies a donar tota la seva força a unes imatges que sense enganys ni floritures ens retornaven a una fe cega cap a l’atracció cinematogràfica. Unes imatges que, en una catàrtica seqüència final en un tren, tornaven a Tom Cruise en aquell Buster Keaton perseguint la locomotora en El maquinista de La General, i a una Hayley Atwell encara iniciant-se a la FMI en aquell nen petit de Moonfleet, descobrint des de la seva mirada pura un nou món a les ombres que s’identifica amb la condició cinèfila. Tom Cruise li prometia a ella que estaria en aquell tren, i la construcció dels afectes treballada i ja interioritzada en la figura d’Ethan Hunt ens portava no només a ella sinó a nosaltres a confiar en que així seria, fins i tot si per arribar-hi fa falta saltar en paracaigudes des d’un cim muntat en una moto – un gag completament keatonià –.

A Sentencia final, Tom Cruise ens demana – diegèticament a la presidenta dels Estats Units, però directa i frontalment a nosaltres – que confiem en ell una última vegada. Estranyament, la pel·lícula se sent com la conclusió final d’un text que, un cop ha exposat i matisat tots els seus arguments, es força a resumir-los tots en una última parrafada amb, això si, un explosiu final. Sentencia final comença amb una tediosa recapitulació argumental, ja no només de la darrera part, sinó de totes les altres instal·lacions de la franquícia. Buscant transparentar un discurs prou mastegat i repetidament citat durant la pel·lícula – “our lives are the sum of our choices/les nostres vides són la suma de les nostres eleccions” – Sentencia final recupera imatges passades de la franquícia per afegir-lis a les que veiem un pes que haurien de tenir – podrien tenir – per si soles. No és fins a la segona meitat que la pel·lícula s’allibera d’aquest pes auto-referencial i les imatges guanyen un veritable valor. Cal dir que, en aquesta segona meitat, el film assoleix alguns dels moments més trepidants a la vegada que lúcids de tota la franquícia.

En un exercici de comprensió – no per justificar aquestes decisions, doncs són igualment terribles i malmeten irremeiablement el ritme i el to del film, però per entendre-les –, puc trobar la raó d’aquests mecanismes propis de la recuela en un últim èmfasi cap a l’instant present. Tanta reconstrucció del passat, tanta acumulació significativa i auto-referencialitat intra-textual s’esvaeixen amb l’arribada d’una última missió que es presenta com la més melòmana de totes i que depèn, curiosament, d’un únic instant. I doncs la suma de les nostres decisions no ens condemna, perquè estem constantment reinventant-nos. S’arriba, després d’una nàusea existencialista, a l’ideal sartrià de l’home que es defineix i s’inventa amb cada elecció.

Perquè el més bell de veure a Tom Cruise penjant d’un avió enlairat és la fisicitat present d’aquell instant, el risc d’un home condemnat a ser lliure i que es defineix i depèn de cada acció, de cada gag. Tot s’acaba reduint, i això és el que ens fa humans, al moment mateix en què vivim. Una essència trobada en cada gest, i que contra l’amenaça digital que vol escriure el nostre futur, resisteix en una constant reescriptura del present.