LO VELL I LO NOU

El Festival de Cannes va començar amb una roda de premsa en què es va preguntar a Juliette Binoche per què no havia signat una petició que proposava una reflexió sobre la relació entre el cinema i el conflicte entre Israel i Palestina. L’actriu va preferir no comentar-ho, tot insinuant que, en el futur, s’entendria el motiu del seu silenci.

Mentre que la Secció Oficial va optar per no assumir riscos, a la Quinzena de Realitzadors s’hi va entrar de ple amb YES, del director israelià Nadav Lapid. L’obra parteix del 7 d’octubre i de la ignorància del personatge de Y (Ariel Bronz), que es mou entre festes de magnats israelians amb la seva dona (Efrat Dor), aliè completament al terror que es viu a la frontera entre Israel i Gaza. Aquesta frivolitat festiva i cega em remetia al millor Sorrentino, però també al terror quotidià de Glazer.

La festa de la ignorància s’interromp bruscament quan se li demana a Y que escrigui un nou himne nacional davant el conflicte. És aleshores quan comença un viatge de la inconsciència cap a l’aprenentatge. Tot i tenir la lletra de la cançó, després d’una discussió amb la seva dona sobre l’ètica de la seva feina, Y decideix acostar-se a la frontera, a veure si encara pot prendre partit.

De cop, passem de l’excés grotesc i surrealista a un espai de reflexió i pausa, on es pensen i s’argumenten les raons, i sense-raons, de la guerra. Lapid filma el conflicte no només des de la sàtira absurda de certs ambients israelians, sinó mostrant, a la llunyania, un horitzó fosc, ple de fum i foc. Un paisatge invisible, no només perquè els personatges n’estan físicament allunyats, sinó perquè, tot i viure-hi a tocar, mai han gosat mirar el seu veí als ulls.

YES és una obra víctima del mateix frenesí desorientat del conflicte que retrata. Curiosament finançada pel govern d’Israel, Lapid aconsegueix, a través d’un surrealisme exagerat, transmetre un missatge humanista i absolutament contundent. Potser podríem seguir ballant i desorientant-nos amb Las Ketchup, però, com insinua Lapid, l’únic que ens quedar és tenir fe que encara existeix la moral humana per parar-nos els peus.