LO VELL I LO NOU

The Mastermind és el Pickpocket d’un fracassat sense possibilitat de redempció filmat per Kelly Reichardt. El film arrenca en una escena on la família protagonista visita un museu i en J.B., el pare interpretat per Josh O’Connor, agafa delicadament una figureta en un pla detall de les seves mans en el que sembla un robatori coordinat amb la seva dona (Alana Haim). Estem en un film d’atracaments i, com sempre en Reichardt, preparats per una conscient desmitificació.

Al ritme d’un suau jazz composat per Rob Mazurek veurem que la semblant destresa de J.B era només aparent. A Pickpocket de Robert Bresson, el director suís unificava trossos separats i marginats del món gràcies a una mà humana que els ajuntava. És així que Deleuze a, whats the creative act, concedeix a aquesta mà bressoniana la capacitat constructora d’un espai fragmentat. A The Mastermind aquesta mà no és unificadora sinó destructora i el gest de O’Connor en lloc de remetre a qualsevol tipus de professionalitat, és equívoc. A cada decisió que pren empitjora la seva situació i quan aprenem els seus motius són tan banals com les seves accions. Reichardt està presentant un retrat sobre la masculinitat a través d’una ridícula fugida endavant. Tot això ve presentat, evidentment, en el característic estil de la realitzadora estatunidenca. Hi ha espai per mirades i gestos que importen més que qualsevol paraula i, aquesta vegada, ens trobem amb un finíssim humor sobretot carregat contra el seu protagonista.

El més sorprenent del film, és l’atenció tendra que sent Reichardt per J.B. Tot i demostrar ser mala persona, sense sentir pena, sí que hi ha una empatia sincera a favor d’aquest personatge. I és verdaderament preciós, se sent com una oda als perdedors, inclús una celebració irònica de la caparrudesa i de les immolacions no programades característiques d’una certa masculinitat.