LO VELL I LO NOU

Amb Resurrection, Bi Gan firma una èpica poètica sobre les possibilitats infinites del cinema. Explicar l’argument seria banal, és quasi inintel·ligible i poc importa més enllà que estem en un viatge, entre l’aventura i la ciència-ficció, per la història del setè art. Des del cinema mut dels orígens fins a la proposta d’un del futur i desconegut, el director xinès ens embarca en una odissea on no hem de fer més que contemplar esperant el miracle. És un exercici de fe on se deposita la confiança en el geni mestre de Bi Gan i la recompensa és desmesurada.

Com els seus altres films –aquest és el tercer i portava realitzant-lo des del 2018–, Resurrection té una estètica que privilegia la reminiscència onírica del somni. Des de plans seqüències marca de la casa que s’allunyen de la proposta realista bazinina a favor d’una aparent impossibilitat de realització; se’ns submergeix en una elucubració per un terreny que té l’al·lucinació per norma, fins a moments que poden recordar, entre d’altres, a George Meliés, Orson Welles o als moments més saludables del somni febril de Francis Ford Coppola a Megalopolis.

El viatge al passat no és en absolut nostàlgic. Gan està en una expedició per diversos gèneres i propostes cinematogràfiques, film noir, musical, romàntic, però no li interessa la cita o demostració, sinó barrejar-los amb el seu propi estil cercant-los una certa essència comuna, perquè és des d’allí des d’on s’intentarà buscar un possible futur. El director xinès és perfectament conscient que no pot ser des d’enlloc més que des de l’estudi d’aquest passat que es pot començar a imaginar un nou cinema. I és admirable la clatellada a tota aquella gent que pensa en fer una cosa nova sense saber d’on venim.