La història de Fernando de Magallanes sempre ha tingut l’aura d’un relat digne dels grans pressupostos de Hollywood. Tanmateix, Lav Diaz, amb la col·laboració d’Andergraun Films, ens proposa un Magalhães radicalment diferent: pausat, mutilat, però sobretot marcat pel pes del temps.
El cinema de Lav Diaz s’ha construït al voltant del colonialisme i del blanc i negre. A Magalhães, el cineasta no abandona els seus temes recurrents, però sí el monocromatisme. Malgrat aquest gir cromàtic, Diaz compon una pel·lícula d’una èpica insòlita, explicant la vida del navegant portuguès des d’una òptica profundament sensorial i sonora, que remet tant als orígens del cinema com al Herzog més desbocat.
El film se centra en la figura del mític explorador i la seva travessia d’expedició. Gael García Bernal ofereix una interpretació poderosa, habitada pel deliri constant, que evoca inevitablement el Klaus Kinski d’Aguirre, la còlera de Déu. La fotografia d’Artur Tort, amb paisatges capturats en una temporalitat vasta i meditativa, converteix Magalhães en una de les experiències més profundes i enriquidores d’aquesta edició del Festival de Cannes 2025.
Malgrat la seva mutilació en durada, Lav Diaz aconsegueix portar una història d’epopeia a un nou territori temporal, on el temps esdevé matèria narrativa. Magalhães és una pel·lícula que desborda qualsevol descripció, les paraules no poden fer justícia a la potència de les imatges que Lav Diaz ha creat amb una precisió gairebé hipnòtica.
LO VELL I LO NOU 
Deixa un comentari